El Museu de Lleida es pronuncia sobre la sentència del Tribunal Suprem relativa als béns provinents de Sixena

El Museu de Lleida ha emès una nota sobre la sentència del Tribunal Suprem, sala Civil, de 14 de gener de 2021 que "ha desestimat els recursos extraordinaris per infracció processal i els recursos de cassació de la Generalitat de Catalunya, MNAC i Consorci del Museu de Lleida. La sentència és ferma i el Museu de Lleida l'ha d'acceptar. Tot i això, l'escrit del Tribunal Suprem és complex i cal seguir-lo analitzant amb els advocats i amb les institucions que conformen el Consorci, per acabar de decidir si és factible endegar algun mecanisme extraordinari per revocar aquesta decisió: denunciar la infracció de drets fonamentals davant el Tribunal Constitucional i, en cas que aquest ho rebutgés, davant del Tribunal Europeu de Drets Humans. Respecte als recursos extraordinaris per infracció processal, el Tribunal Suprem referma la inviabilitat dels arguments defensats per Catalunya que, de manera molt resumida, estaven relacionats amb les competències administratives de la Generalitat en matèria de protecció del patrimoni cultural català. Els recursos de cassació han estat desestimats, si bé cal destacar el fet que el Suprem ha considerat errònia la part més fonamental de les tesis sostingudes pel Govern d'Aragó, l'Ajuntament de Vilanova de Sixena i els tribunals aragonesos durant el litigi. El Tribunal Suprem concedeix la raó a Aragó per un únic argument que era secundari i accessori en el seu argumenta-ri: la manca de facultats de la priora del Monestir de Valldoreix per signar les escriptures de compravenda dels béns amb la Generalitat (el Suprem considera que les hauria d'haver signat la priora del Monestir de Sixena). Aquesta resolució, doncs, representa un gir de guió respecte a la línia argumental i direcció seguida en tot el procediment en les seves diverses instàncies. I fa palès que els pilars fonamentals de la posició aragonesa eren equivocats: per una banda, que la normativa espanyola de patrimoni cultural prohibís aquest tipus de vendes i, d'altra banda, que els objectes d'aquestes vendes eren béns d'una naturalesa molt especial que els feia mereixedors de la qualificació "res extra commercium", és a dir, béns fora del comerç humà. La primera tesi ha quedat refusada categòricament pel Suprem (que ha acollit plenament els arguments esgrimits des de Catalunya) i això té una importància cabdal, atès que de ser exacte la mateixa, una gran quantitat de transaccions amb béns culturals protegits haurien quedat automàticament exposades a impugnacions. Era important també refutar la segona tesi i, de nou, el Tribunal Suprem ha acceptat els plantejaments realitzats per les institucions catalanes. Un altre argument que ha quedat arraconat pel Suprem és el que les vendes es van fer sense comptar amb l'autorització de la Santa Seu, com era preceptiu. El Tribunal Suprem accepta la defensa de la part catalana i, sense cap mena de dubte, declara complert el tràmit de l'autorització vaticana. En resum, la decisió del Tribunal Suprem, finalment, només es recolza en la falta de facultats de la priora de Valldoreix per vendre els béns, el que no fa les vendes il·legals o nul·les sinó, simplement, que no produïen l'efecte de transmetre la propietat a la Generalitat".