Fins el 26 de març de 2019, la Sala Parés, al carrer Petritxol, 5, de Barcelona acull l'exposició de pintura de Garikoitz Cuevas, Cielo mutante. Pintar resulta cada dia més ardu, més problemàtic, perquè la pintura mateixa, al marge dels seus detractors, ha estat la tècnica més llargament utilitzada, durant mil·lennis, i la seva evolució reflecteix amb transparència aquest llarg camí recorregut. S’ha pintat tant i de tan diverses maneres que avançar en aquesta tradició fa necessari no només conèixer-la en profunditat, sinó un intent d’anar encara més lluny del que els que ens van precedir han anat. Hem parlat de coneixement, també de tècnica, elements bàsics de tota obra pictòrica. És aquí on es desenvolupa el treball de Garikoitz Cuevas, en el de la recerca de la tradició que el precedeix, d’aquesta història en la qual bussejar pel sol fet que és inabastable i és aquesta qualitat el que permet perdre’s en mil històries sense solució de continuïtat. Fem el que fem la tasca mai tindrà fi. De tal manera que la seva pintura en estrats, en capes incomptables, que revelen alhora que oculten, no fa més que buscar aquesta eròtica de la pintura de la qual ens parlava Susan Sontag. El misteri de la pintura és el misteri del que és visible i no ens cansarem mai de tornar a mirar aquestes pintures que ens han acompanyat al llarg de la vida per intentar tornar a veure el que ja s’ha vist, perquè aquí hi ha la qüestió més greu, la que ens produeix el vertigen que precedeix a l’intent de visió ¿serem capaços de tornar a veure el que ja vam veure o la nostra mirada ha perdut la brillantor que la feia estar sempre atenta a qualsevol nova possibilitat de visió que ens fes intentar conviure amb el misteri? Perquè el misteri mai es revela o no del tot. Si fos revelat hauria deixat de tenir sentit. L’obra d’art desapareixeria com a tal. Garikoitz intenta cada vegada el que sap per endavant que no aconseguirà i tampoc voldria fer-ho. En cadascun dels seus estrats, en cada petit sondeig a la recerca del que la pintura amaga, només trobarà pintura, en una mena de joc sense límit perquè s’alimenta de si mateixa, com a portadora que és del sistema més eficaç que ha trobat l’home de fer visible allò que no comprèn, perquè és el desig el que l’alimenta.
A la imatge, detall de l'obra "Paisatge" de Garikoitz Cuevas.