Berenice Abbott a la Fundació Mapfre

Després de les mostres dedicades a Brassaï i a Shomei Tomatsu, l’inici del 2019 recau en la fotògrafa nord-americana Berenice Abbott, en el que és el particular full de ruta expositiva de la Fundació Mapfre al voltant dels considerats grans noms de la fotografia. La historiadora de l’art espanyola Estrella de Diego és la comissària d’aquest Berenice Abbott: Portraits of Modernity. Un comissariat que arriba a través del llibre homònim escrit per la mateixa De Diego juntament amb el curador del MIT, Gary van Zante. També, després d’una sèrie d’exposicions precedessores alienes, com per exemple al Jeu de Pome de París o al Martin-Gropius-Bau de Berlín, i que en els darrers anys han renovat l’atenció i l’interès per una fotògrafa considerada seminal en la construcció del relat visual de la Nova York del segle XX. Una línia per la qual també discorre la present proposta expositiva.  A la recerca de la centralitat de l’art modern. Abbott, nascuda als Estats Units, va formar-se en el camp de les arts a Nova York i es va acostar al cercle dadaista de Marcel Duchamp. A la recerca de la centralitat de l’art modern, va traslladar-se a Europa a principis de la dècada dels anys vint, on, entre París i Berlín, combinaria els seus estudis d’escultura i la seva experimentació en poesia, tot treballant com a assistent de laboratori per al també nord-americà emigrat a la capital francesa Man Ray. Precisament seria a través d’ell que Abbott coneixeria el fotògraf francès Eugène Atget i el seu arxiu fotogràfic sobre el vell París, i que es convertiria després de la mort d’aquest en la principal promotora de l’obra d’Atget als Estats Units. D’aquests anys són alguns dels retrats que es poden veure en l’exposició, uns rostres dels considerats portaveus de la modernitat cultural dels anys vint.  Transformació arquitectònica i social de Manhattan. A cavall entre París i Nova York, Abbott iniciaria el seu projecte personal més cèlebre: el seguiment fotogràfic de la transformació arquitectònica i social de Manhattan i que, gràcies al finançament del Federal Art Project, acabaria adquirint les dimensions d’una autèntica empresa. Abbott disposà de col·laboradors amb els quals elaborà més de tres-centes fotografies que es materialitzarien en diversos resultats, entre aquests, el cèlebre llibre Changing New York (1939). Les imatges contrapicades dels gratacels imponents o el treball documental sobre el teixit social novaiorquès també es podran veure en l’exposició. Amb tot, l’impacte del corpus fotogràfic d’Abbott no el podem entendre de manera aliena més en la seva articulació i conjunció amb una sèrie de fotògrafs/es, galeristes, editors, organismes estatals i culturals (com ara el MOMA), i també revistes generalistes i especialitzades. Tots ells van convergir i promocionar una certa idea al voltant del llenguatge del documental fotogràfic com a eina per al canvi social. Però també sobre la mateixa ciutat de Nova York, ara vista com a estendard de la metròpoli contemporània, com a laboratori fotogràfic i psicosocial del món pre i post Segona Guerra Mundial. Treball científic. Finalment, l’exposició, que es podrà visitar del 19 de febrer al 19 de maig, també inclou part del treball científic que en la dècada dels cinquanta Abbott va elaborar per al Comitè de l’Estudi de la Física del MIT. Abbott hi creà un corpus amb què pretenia capturar i il·lustrar fenòmens científics. De nou, entre la realitat i la imatge cal veure-hi la retòrica fotogràfica modernista com una eina mediadora en les formes de mirar i representar la realitat. A la imatge, Berenice Abbott. Vista aèria (detall) de Nova York de nit, 20 de març del 1936. 58,4×45,7 cm. International Center of Photography, Gift of Daniel, Richard, and Jonathan Logan, 1984 © Getty Images/Berenice Abbott.