Salvador Espriu i el món de l'art

Ben endinsada en fang, en bronze, pujo claror d’idea, per les arrels més fosques al gran esclat del somni. (‘Formes i paraules’) Salvador Espriu era un home d’una cultura vastíssima, d’una narrativa esplèndida, creador d’un teatre magnífic i una poesia excelsa. Tot sumat a una intel·ligència clara, sarcàstica i irònica; home racional, intel·lectual i existencial. Tot era sempre passat pel canal de la raó. Vinculat al món de l’art, Espriu considerava que l’art té una raó de ser si té un pensament al darrere, mai deixat a l’atzar, on el contingut està en plena reactualització. Curiositat enciclopèdica. Partint de la premissa que tenia una curiositat enciclopèdica vers qualsevol mena d’art derivada de la tradició de l’humanisme liberal, s’ha de dir que Espriu i el món de les arts visuals sempre van tenir una relació circumstancial; això sí, sense prescindir de les contribucions plàstiques i musicals ni del llegat històric o del testimoni contemporani. El poeta de La pell de brau tenia una certa prevenció per l’art contemporani, desconfiava del gest espontani, de l’instint, del racionalisme, del nou esperit de les formes i de l’impuls. Examinava el color, la taca, la línia i els senyals a la recerca de la definició de l’essència de l’art. Posseïa una biblioteca plena de llibres d’art i de catàlegs del moment, també de figures clàssiques com ara Velázquez, Goya, Patinir i sobretot Pieter Brueghel i el seu fil directe amb els Haikus, en què sobresortien exposicions que es realitzaven a Barcelona, amb un pes clau de la Sala Gaspar, ja que no oblidem que Espriu tenia una amistat des de molt jove amb Elvira Farreras (van estudiar junts a l’Institut Alemany de Barcelona) i posteriorment amb Joan Gaspar, d’aquí hi haurà la relació amb un artista clau en la vida d’Espriu, Joan Pere Viladecans, o Joan Miró. L’art entès com a destresa adquirida amb abnegada aplicació. Ironia subtil i aguda, junt amb una habilitat personalíssima que caracteritzava Espriu, veia l’art entès com a destresa adquirida amb abnegada aplicació. “L’art transcorre per tres camins ben clars: camí de coneixement, camí de comunicació, camí d’investigació. Si tots tres camins es poden donar alhora, llavors has fet dòmino total.” Amb Manel Cusachs, l’escultor mataroní, en els molts moments que van conviure, sobretot a partir de la interpretació escultòrica del llibre de poemes El caminant i el mur, considerava: “El procés d’una escultura és laboriós, del fang al guix, del guix al bronze o a la pedra. Ja sé que ara és tot més directe, però he de dir que la majoria d’escultors d’avui no saben de l’ofici, i això, com l’idioma, no s’hauria de perdre mai.” Lluny de la glossa descriptiva, l’autor espriuanitzava el pretext, en la contemplació comprensiva de l’obra de l’artista, trobant nous impulsos i estímuls per a eixamplar l’espiral de les seves creacions literàries. Aquesta comunicació en Espriu no té res a veure amb el paternalisme vulgaritzador, més aviat busca en el lector entrellaçar petites veritats íntimes dels artistes amb què al llarg dels anys ha tingut més relació, en què sobresurt la figura de Joan Pere Viladecans (juntament amb Raimon, els considerava els fills que mai havia tingut) o el citat Cusachs, Pla Narbona, Antoni Miró, Ramon Calsina o Josep Beulas. A aquests, juntament amb Miró, Amèlia Riera o Freixanet, els tenia adjudicada la categoria de cosmòcrates, ja que són artistes apreciats per Espriu. Apel·les Fenosa i Subirachs. Si hi ha un fenomen comú en bona part de la literatura i de l’art de diferents moments del segle XX és el desplaçament de la realitat externa a favor de l’anàlisi dels mecanismes interns de la creació. Aquí entrarien dues figures cabdals com són Apel·les Fenosa (el seu estimat mestre amic) i Josep Maria Subirachs. Del primer, arran de l’exposició al Palau de la Virreina del 1983, considera: “L’obra d’art resulta de la combinació de tres factors: la intel·ligència, la visió i la mà, i tots tres, canviant sense parar, evolucionen i romanen alhora. I això és ben natural.” Fenosa el considerava un home obert a totes les inquietuds artístiques i un home que no ha tocat res sense embellir-ho. Perdurabilitat de formes contemplatives plenes de bellesa en forma de figures tridimensionals. En Formes i paraules va glosar 40 cants de 21 escultures de Fenosa. De Subirachs ens demostra que Espriu tenia assiduïtat per les relacions amb figures vinculades a la plàstica, tot creant un binomi d’inspiració i de ressonància recíproca. Imatge i paraula s’ajuntaven amb tots dos, com podia ser el cas del llibre Aproximació a tres escultures de Subirachs i altres textos, una manipulació directa de la matèria per arrencar formes i donar coherència humana a la natura, fil directe amb les obres Salm, Tekel o Món de Subirachs, deixant paraules com ara “quanta autèntica humilitat hi ha en la perfecció, replà d’un implacable aprenentatge, del domini d’una artesania, d’un ofici, que és l’indispensable punt de partença de l’impuls creador!”. Amb Subirachs, el transportava a un món mediterrani, expressionista, abstracte i neofiguratiu. Madola i Joan Pere Viladecans. Aquest donar forma a la paraula el trobem representat amb Madola l’any 1967, quan la jove ceramista trucava a la porta de Salvador Espriu per demanar-li el pròleg de la seva primera exposició a Barcelona. L’artista admirava el poeta, sobretot a partir de Cançons de la Roda del Temps, que va realitzar Espriu juntament amb Raimon i portada de Joan Miró. Madola en aquell moment va tenir ganes de conèixer l’autor i demanar-li una visita al seu taller. Espriu hi va accedir i, després d’explicar-li el que volia expressar, va realitzar una gran presentació de l’exposició. Espriu tenia una gran afició pels vestigis arqueològics. En aquesta manera de vincular Espriu a diferents artistes, sobresurt la figura de Joan Pere Viladecans. Un inici que ens transporta a la dècada dels seixanta, amb un Viladecans molt jove i que començava a exposar a Barcelona, passant per les diferents portades que va realitzar per a Llibres del Mall on cada llibre/portada era un emblema amb figures geomètriques, vectors, xifres i lletres i un final que el marca Sinera (univers mític d’Espriu), la gran peça creada l’any 2013 per Enciclopèdia Catalana arran de l’Any Espriu, on es rellegeix de nou Espriu a partir de les imatges, però que sempre ens fa anar al blau característic d’Arenys i del mar amb la seva renovació permanent. L’art, una llarga por de camí, la porta del fred silenci que esdevens, quan les coses són mar del teu naufragi. (‘Cementiri de Sinera’) A la imatge, Cementiri d’Arenys de Mar amb una creació de Madola.