Mònica Castanys exposa a la Sala Rusiñol

La  Sala Rusiñol de Sant Cugat del Vallès preseta del 4 d'abril al 7 de maig una exposició de Mònica Castanys, que torna a exposar a la galeria de Sant Cugat, després de dur-ho a terme per última vegada ara fa prop de deu anys. En aquella ocasió l’artista reproduïa amb naturalitat el que veia, especialment escenes de carrer, transmetent la dinàmica de la llum i aportant imatges fortament impregnades de reflexió. En aquest nou treball ha sabut mantenir-se sàviament fidel a una manera de fer que li permet expressar la màgia de l’existència que es troba present en la quotidianitat del dia a dia. A les teles hi és present la vida privada a l’interior de la llar, que és el refugi en el que lliures de la pressió i el condicionament socials podem ser i actuar en plena llibertat, i la vida al carrer, que és el punt d’encontre amb la societat i els demés. L’espai que configuren les parets del domicili permet la meditació, interrogar-nos sobre nosaltres mateixos i el sentit de les nostres actuacions. Fora de l’àmbit privat, a les calçades de la ciutat, el brogit incessant s’imposa, però també és possible trobar-hi el recer d’una terrassa d’un bar on reposar i contemplar el fluir dels corrents d’activitat, o descobrir-hi meravelles inesperades com una fira de llibres i roses o unes parades d’antiguitats. La lliçó que sembla extreure’s és que el pensament requereix de la pau en solitud, però que no per això hem de tancar-nos en excés i renunciar a la meravella del món exterior que, tot i els elements hostils que l’habiten, sempre conté illes i oasis que enterren tresors per a descobrir. El camp d’acció de la pintora és la realitat que millor coneix, sobre la que més ha pensat i de la que millor té identificats els codis que la regeixen, i que no és altre que la ciutat que l’acull. Tanmateix, l’interès de la seva mirada és més ampli i global, per això explora altres territoris com la cultura oriental. Mònica Castanys demostra que l’extraordinari es troba present a tot hora al voltant nostre, en allò que pot semblar-nos més comú i prosaic, els seus quadres, sorgits de la clarividència de l’artista, ens ho fan saber.