Quadern Vermell: "Trans"

Cloud Atlas (L’atles dels núvols) és una meravellosa pel·lícula de les germanes Wachowski en la qual les històries i els personatges transcorren, es barregen i es retroben a través del temps, les races i els gèneres (sexuals i fílmics). El concepte de trans és una noció que va molt més enllà del gènere i que té a veure amb el discórrer i el transitar entre identitats, formats, polítiques, llengües o disciplines. Trànsit, transició, transformació. L’exposició dedicada a Lorenza Böttner, comissariada per Paul B. Preciado a la Virreina. Centre de la Imatge, és un exemple de recuperació d’un artista excepcional que va fer de la transformació la seva estratègia per expressar el seu punt de vista i per definir la seva pròpia identitat. Un documental de Michael Stahlberg ens acosta a les circumstàncies personals d’Ernst Lorenz Böttner, que als vuit anys és víctima d’un accident, després de pujar un arbre i agafar-se a un cable d’alta tensió, que té com a conseqüència l’amputació de tots dos braços. En la rehabilitació posterior i la negació a assumir un estàndard corporal mitjançant pròtesi, li segueix l’exploració a través de l’art d’una forma d’expressió i una identitat pròpies, que inclou la transformació del seu rostre mitjançant pintura, de la seva personalitat femenina, Lorenza, i de les seves capacitats performatives. Alumne del professor Harry Kramer a la Gesamthochschule de Kassel (molt important el paper d’un professor/tutor que sàpiga assenyalar sense imposar-se el potencial dels seus alumnes!), utilitza les seves circumstàncies i un exhibicionisme molt conscient com a mitjà d’expressió per apartar-se dels encasellaments als quals són sotmeses les persones amb algun tipus de disfuncionalitat corporal. Lorenza Böttner pinta amb el peu i la boca, balla, fa performances, utilitza el seu rostre com a llenç, pinta al carrer, investiga i estudia la noció de freak, és model de fotògrafs com ara Joel-Peter Witkin o Robert Mapplethorpe, encarna models clàssics com ara la Venus de Milo per destacar els cànons de bellesa d’un cos mutilat i viatja pel món. L’exposició no se centra especialment en els seus últims anys (el seu paper inspirador de Petra, la mascota creada per Mariscal per als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992 o la seva mort a causa de les complicacions derivades de la sida), sinó que posa l’èmfasi en la celebració de la idiosincràsia i d’una expressivitat individual i diferenciada que ens recorda el significat del prefix trans: la llibertat per definir-se, per inventar-se i reinventar-se, per expressar-se i presentar-se de manera lliure i autònoma, al marge (o a la contra) d’estàndards preestablerts. Trans significa diàleg, confrontació, fluïdesa, tolerància. I tot això, indirectament, ens recorda també que el segle XXI, en tota la seva complexitat, serà trans o corre el perill de ser retrògrad fins a límits que no podrem resistir. A la imatge, Lorenza Böttner i Johanes Koch, Sense títol (1983), fotografia en blanc i negre.