El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas presenta les obres de Ricard Duran i Maria Alzamora

La Fundació Vila Casas ha presentat aquest dijous al migdia dues exposcions que es podràn veure fins al 2 de maig del 2021 al Museu Palau Solterra de Torroella de Montgrí:, “Mirada, llum i equilibri” de Ricard Duran i “El gest mínim” de Maria Alzamora. Aquestes exposicions responen als objectius de la Fundació Vila Casas de recuperar trajectòries, i per l’altra,donar suport als joves artistes. Ambdues exposicions es podran veure del 13 de febrer al 2 de maig de 2021 i coincidiran en el mateix edifici amb l’actual presentació del fons de fotografia de la col·lecció de la Fundació, així com amb les exposicions de l’església a l’Auditori, organitzada pel Festival de Torroella, i Territori de Samuel Aranda, inaugurada el passat juliol i prorrogada fins al 2 de maig.   RICARD DURAN- MIRADA, LLUM I EQUILIBRI, “ELOGI A LA QUOTIDIANITAT” L’exposició de Ricard Duran i Bargalló (1916-1986): Mirada, llum i equilibri, comissariada per Eduard Bertran, convida el públic a fer un recorregut pel conjunt de l’obra de Ricard Duran, fotògraf català encara poc conegut tot i haver-nos deixat un llegat fotogràfic de gran qualitat. A partir de l’esperit d’anàlisi visual que posseïa Duran, la mostra s’organitza al voltant de dos gran eixos de treball: una primera part documental i de testimoniatge de la Barcelona de finals del franquisme, i una segona amb clares influències de la fotografia directa nord-americana i sobretot de la Nova Objectivitat de l’Alemanya d’entreguerres. La selecció de fotografies de Duran, fotògraf amateur, és un clar exemple de la creativitat, domini de la tècnica, potència visual i conceptual que en moltes ocasions pot arribar a tenir la fotografia pensada i realitzada per afeccionats. En paraules del seu comissari “ d’alguna manera aquesta exposició vol tornar a posar sobre la taula la dicotomia professional/amateur”. Les obres de Duran evidencien, tal com afirma Bertran, com “amb una mirada moderna, sòbria i lúcida, Ricard Duran ens mostra una enorme curiositat per tot allò que l’envolta i expertesa a l’hora de jugar tant amb l’instant decisiu com de mostrar o suggeir les petites històries que hi ha darrere les seves fotografies”. El gust exquisit per treballar la llum, els enquadraments, la composició i l’equilibri de masses són un bon exemple del procés de previsualització i planificació de que duia a terme l’autor abans de fer les fotografies. En paraules de Bertran “ell no prenia el botó disparador de la càmera fins que tots els elements- llum, composició, enquadrament- no jugaven el paper adequat. Res passava per atzar”. Amb aquesta exposició es vol recuperar la trajectòria d’un fotògraf que, com molts d’altres, va quedar en l’oblit de la història de la fotografia catalana i espanyola, i la coneixença dels quals pot esdevenir essencial per a les actuals i futures generacions de fotògrafs. El fill de Ricard Duran, que també estava a la presentació ha explicat que “el meu pare va mostrar una marcada vocació artística des de ben jove i crec que és un dels noms destacats de la fotografia entre els anys cinquanta i seixanta. La seva obra, de mirada moderna i segell particular, resta fins ara, això no obstant, en un discret segon pla”. Aquesta mostra, està organitzada al voltant dels seus dos eixos fonamentals de treball: el documental, testimoni de la Barcelona de finals del franquisme, i l’artístic, amb clares influències de la Nova Objectivitat de l’Alemanya d’entreguerres. Les fotografies presentades, gairebé totes en blanc i negre, són còpies per injecció de tinta, tot i que l’exposició també es complementa amb algunes còpies d’època i, per primera vegada, es podrà veure una petita mostra de fotografies inèdites en color. Ricard Duran va estar vinculat al teixit industrial català (tèxtil, metal.lúrgic, etc...) i associatiu com a fotògraf amateur d’aquella mateixa època com ara Josep Bussoms, Narcís Darder, Franesc Esteve o Joan Colom. Per altra part, Duran va ser membre de  l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC), i això el va fer entrar en contacte i relacionar-se amb grans fotògrafs que en formaven part en aquell moment, com Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Ricard Terré, Francesc Català-Roca, entre d’altres. MARIA ALZAMORA- EL GEST MÍNIM “El gest mínim” de Maria Alzamora (Ordis, Girona, 1992), comissariada per Mercè Vila Rigat, presenta 25 obres del projecte que ha realitzat després de guanyar el segon Premi de Fotografia 2020 de la Fundació Vila Casas. L’obra premiada, un retrat de la músic i actriu Keeley Forsyth, és el punt de partida de l’exposició i tota una declaració d’intencions: un cos palplantat en un espai indefinit pren consciència de si mateix mentre resta immòbil. El projecte parteix d’aquesta primera imatge per endinar-se en una sèrie de fotografies que se centren en els cossos i analitzen la relació que tenim amb ells, la capacitat d’aquests de contenir emoció i les possibilitats de la fotografia per plasmar-la. Les obres que es poden veure a l’exposició esdevenen així una exploració gràfica, corporal i fotogràfica al voltant d’aquestes qüestions i, per tal de fer-ho Alzamora ha capturat el moviment de Forsyth i vuit ballarins més procedents de diferents punts del món: Azucena Momo, Clémentine Télesfort, Lisard Tranis, Junyi Sun, Ossi Ritter, Vignesch Melwani, Moisés “Moe i Héctor Plaza. Tal i com ha afirmat la comissària, “aquest projecte no se centra en la dansa com a disciplina: ens trobem davant d’una reflexió sobre la corporeïtat on es contraposa la carn amb l’intel.lecte i on s’analitza la connexió del cos amb uns entorns – naturals i urbans- que cada vegada ens resulten més aliens”. D’aquesta manera, la càmera no es fixa en els aspectes tècnics de la dansa ni en els cossos des d’una visió formalista o romàntica, sinó que vol investigar la capacitat de la fotografia per copsar les emocions i les experiències contingudes o alliberades en els moviments dels models. Per això, tal com apunta Ana Blanco, l’obra d’Alzamora també “es converteix en un acte de resistència ja que es mostren cossos que s’alliberen per sentir i sentir-se, en un moment en què el sistema els ofega, estructura, mobilitza i condiciona”. Sense planificar gaire les sessions, la fotògrafa se situa davant dels cossos i deixa que ballin lliurement – sols o amb parella, amb música o en silenci, en espais que prèviament ha triat- mentre els segueix amb la càmera. Els llocs queden a un segon pla mentre els moviments s’apoderen de la imatge, que condensa tota l’esponteneïta i la improvisació de l’acció. Maria Alzamora és fotògrafa des dels quinze anys, . Ha exposat a la Galeria Km7, a Leeds (Regne Unit), ha comissariat l’autopublicació With Myself Project, com també ha exposat un segon capítol de la sèrie “NUE” A Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts (Begues, Barcelona), en una mostra dedicada al autoretrat. La seva relació amb la Fundació Vila Casas comença l’any 2012, ja que dues de les seves obres van entrar a formar part de la col.lecció permanent.