Ínsula, caminar, Walter Benjamin i Portbou

La pràctica de caminar pel poble i pel territori tot creant un mapa imaginari d’emocions s’ha convertit posteriorment en una narrativa visual fotogràfica que ha assolit uns resultats creatius que formen part del relat d’Ínsula. A final dels anys 90, el teòric de l’art Hal Foster advertia del retorn de l’art al que és real. En el seu assaig titulat així mateix, El retorno de lo real, en versió espanyola d’Akal (2001), hi ha un capítol dedicat a l’artista com a etnògraf. Des de fa vint anys assistim a pràctiques artístiques que converteixen l’artista en un perquisidor de realitats, que s’endinsa en la realitat social i del comportament cultural dels seus grups i col·lectius. Pràcticament des dels anys 70 l’art s’ha anat contaminant d’altres mètodes i disciplines per escodrinyar la relació més íntima entre art i vida, no només com a acció individual, sinó també social.  En aquest desplaçament de la pràctica artística amb mètodes d’altres disciplines hi ha hagut la influència de la deriva de la Internacional Situacionista, en què el teòric Guy Debord entén la vida urbana des de la psicogeografia, i de les teories rizomàtiques dels filòsofs Gilles Deleuze i Félix Guattari, un model descriptiu de la realitat que trenca l’ordre jeràrquic i crea un model arbori sense centre, en què qualsevol element pot afectar o incidir en qualsevol altre.  Totes aquestes influències i interferències en el camp de les pràctiques artístiques han generat noves maneres de crear i veure l’art des de pràctiques rizomàtiques, més lliures i des de la deriva urbana de Debord. Una de les conseqüències ha estat la pràctica del caminar com a estètica, que, a més, ha deixat el món urbà, que n’era font d’inspiració en els seus orígens, per endinsar-se en altres punts geogràfics de territoris amb poca intensitat urbana. I això és el que ha posat en pràctica el workshop de #LabPortbou dut a terme aquest any 2020 per Aladeriva, “una interpretació lúdica i constructiva del perímetre de Portbou assimilat com a territori insular: ancorat en el temps i en l’espai, envoltat per mar, muntanya, vies de tren i fronteres”, com l’han definit els seus coordinadors, Neus Solà i David del Campo. El treball ha estat una exploració col·lectiva sobre el territori, inspirada en el concepte de deriva situacionista.  La pràctica de caminar pel poble i pel territori tot creant un mapa imaginari d’emocions s’ha convertit posteriorment en una narrativa visual fotogràfica que ha assolit uns resultats creatius que formen part del relat d’Ínsula, l’exposició que s’ha pogut veure a la Sala de Duanes de l’estació internacional de Portbou fins al 25 d’octubre. La mostra s’emmarca en els actes de la V Escola d’estiu Walter Benjamin Portbou 2020 dedicada a La frontera de la memòria.