La Galeria José de la Mano, carrer Zorrilla 21 de Madrid, presenta la mostra individual de l'escultor José Luis Sánchez a partir de l'11 d'abril.
L'escultor José Luis Sánchez va néixer a la localitat manxega d'Almansa l'any 1926, tot i que des de la seva joventut va viure a Madrid, ciutat en la que va morir en el passat mes d'agost de 2018. A dia d'avui, el seu llegat és conegut per guardar una coherència formal i intel·lectual que sempre ha estat motivada per representar l'essència dels volums, desfent-se de qualsevol accessori.
Les seves escultures són una mena d'arquitectura, que l'artista modela donant dimensió espacial a les seves idees, amb un llenguatge rotund, però alhora delicat. Sens dubte, unes de les seves majors fonts d'inspiració van ser els seus viatges i les estades que va gaudir becat a Roma, Milà i París. En aquestes ciutats va visitar un gran nombre de museus, que li van permetre entrar en contacte tant amb el món clàssic com amb l'avantguarda europea dels anys 50, marcada per l'esperit del disseny industrial, transversal a totes les arts, que promulgava l'Escola de la Bauhaus. En aquests països va conèixer també a artistes i arquitectes de renom ia Espanya va treballar al costat dels arquitectes més importants de la segona meitat del segle XX.
Encara que des de nen Sánchez ja havia mostrat qualitats per a l'escultura (en el seu poble natal tallava per divertir fustes i pedres arenoses amb una petita navalla per donar-los forma i convertir-les en maquetes de vaixells, de mobles o de cases), els seus inicis en la pràctica professional van ser possibles només gràcies a la seva convicció i al seu enorme capacitat de treball. Els anys de postguerra a Madrid no van ser fàcils. Per finançar els seus estudis de batxillerat, Sánchez va haver de posar-se a treballar als setze anys en el Banc Central, on va continuar també mentre cursava la carrera de Dret, que va estudiar animat pels seus pares i de la qual va obtenir la llicenciatura. No obstant això, el millor d'aquells anys van ser les seves hores a la biblioteca de l'Ateneu, on va descobrir l'atractiu món cultural que els seus llibres i revistes amagaven.
Alhora, per desconnectar de les àrides matèries de la universitat, anava amb els seus amics a pintar aquarel·les als pobles de Madrid, a l'Casón del Bon Retir a copiar guixos o nus al Cercle de Belles Arts. Gairebé tots ells -Ruiz Hervás, Pirla, Berrocal, Higueras-, estaven preparant els exàmens d'ingrés a l'Escola d'Arquitectura i van ser els que el van animar a assistir a les classes de l'escultor Àngel Ferrant a l'Escola d'Arts i Oficis del carrer del Marquès de Cubas, molt propera a l'Ateneu. Aquelles classes no només li van proporcionar un espai per a poder realitzar amb llibertat l'ofici d'escultor sinó que van suposar per a ell "un recés en l'ensenyament de l'art, que en aquells temps estava condicionada per un academicisme conservador i temorós de tot contagi avantguardista. Ferrant era un caliu del que les avançades de l'art havien aconseguit en els anys previs a la República ".
En 1952, gràcies a la beca que va obtenir de la Delegació Nacional d'Educació, va complir el seu desig de fugir a Europa. Durant tres mesos va estar a l'Acadèmia d'Espanya a Roma, al costat del seu amic Berrocal, i va visitar un gran nombre de museus en diferents ciutats d'Itàlia on va entrar en contacte directe amb la grandesa de l'art del món clàssic i del Renaixement, prestant especial atenció a les escultures. Aquest mateix any, va sol·licitar també una beca de la Direcció General de Relacions Culturals per tornar a Itàlia, que li va permetre estar present en la celebració de la X Triennal de Milà a càrrec del Pavelló espanyol, on es presentaven les escultures de Chillida i les joies de Dalí.
A Milà va conèixer, entre d'altres, a l'arquitecte i dissenyador Gio Ponti, fundador el 1928 de la prestigiosa revista Domus, i va entaular també gran relació amb l'arquitecte espanyol Luis Martínez-Feduchi, amb el qual va iniciar els seus primers encàrrecs al seu retorn a Madrid. De manera paral·lela, va participar en exposicions com Artistes d'avui, la primera d'art abstracte a Madrid, va ser convidat a la XXVII Biennal de Venècia i va realitzar la seva primera exposició individual a la Sala del Prat del Ateneu de Madrid l'any 1955.
Poc temps després va prendre rumb a París, becat per l'Institut francès, al costat de Feito i a Farreras, amb qui va iniciar una llarga amistat que va mantenir fins a la fi dels seus dies. Durant la seva estada a França va acudir amb freqüència al taller del matrimoni Canivet per aprendre ceràmica. Allí va ser on va conèixer a Jacqueline, la filla dels seus mestres, amb la qual es va casar i va tornar a Espanya el 1957. Durant aquella època va rebre encàrrecs d'importants arquitectes, com Miguel Fisac i va obtenir reconeixements a la seva obra, com la Medalla d'Or de escultura a la III Biennal d'Art Cristià de Salzburg el 1962.