Nova lectura de Tàpies a la Galeria Mayoral

La Galeria Mayoral de Barcelona presenta fins al 13 d'abril una nova lectura de Tàpies. En l’encomiable línia de recuperació de la brillant generació dels seixanta a Catalunya i Espanya, i després de les dedicades a Cuixart (2016), Millares (2017) o Saura (2018), la galeria Mayoral dedica una destacada mostra a Antoni Tàpies comissariada per Arnau Puig, el filòsof i crític d’art que compartí amb Cuixart, Tàpies i Tharrats la vivificant aventura de Dau al Set. La mostra (que s’acompanya d’un extens catàleg amb text del mateix Puig entre altres interessants continguts) consta de 19 magnífiques peces, una selecció acurada que reflecteix el bo i millor de la trajectòria evolutiva d’un gran creador que es va erigir en gairebé únic cap visible d’una brillant generació d’artistes catalans. La seva aportació a l’informalisme matèric en l’àmbit internacional és certament inqüestionable, un cop es va deslliurar a mitjan anys cinquanta tant de les vel·leïtats realistes dels retrats de personatges burgesos de l’època com del magicisme fosc i visionari de Dau al Set, on tanmateix ja destil·lava un cert component d’introspecció turmentada i alhora una estranya energia mental. Des de llavors, inspirat pel mestratge ineludible dels pintors de l’època, de Fautrier, Dubuffet i Wols, la seva carrera d’èxit va demostrar una gran coherència i cohesió interna basada fonamentalment en el magma matèric aplicat al suport concebut com un mur. L’empremta, la incisió i el signe constitueixen els elements bàsics amb els quals va desplegar una sintaxi austera, ascètica, d’una clara expressivitat anímica i una potència intrínseca colpidora. La infància malaltissa (va tenir tifus, febres de Malta i tisi) que l’obligà a romandre al llit llargues temporades explica la freqüent presència en la seva obra d’elements com ara el llit, el matalàs, l’armari, la cadira o el mitjó; un paisatge reduït, de soledat, que es manifesta en la incorporació d’aquest tipus d’objectes amb un valor simbòlic de caire autobiogràfic, bé afegits a l’obra bidimensional o exempts, amb valor escultòric i fins i tot monumental. Més que compromís, crítica o provocació, que veiem més clarament en altres artistes, el que hi ha al darrere de les obres de Tàpies és la plasmació d’un sentiment d’angoixa, una flagel·lació (reflectida en els seus nusos, creus, sudaris, ferides, peus, cames, orelles, fragments humans com a exvots), com una cerca de redempció moral de si mateix i per extensió de la condició humana. L’interès per les filosofies orientals també fou determinant i s’inscriu en un intent d’assolir la serenor, d’amagar-se en un embolcall aïllant, en una aura de misticisme. Com bé afirmà V. Combalia citant Joan Teixidor, la seva obra “tendeix a l’ocultament”, “té alguna cosa de desert voluntari” i de “silenci obsessiu”. Per la seva part, Arnau Puig, que tan bé el va conèixer, planteja al catàleg amb la seva proverbial lucidesa una nova lectura dels continguts de l’obra de tan rellevant artista i afirma que, al marge del seu valor contestatari, és fruit de la incertesa i d’un “misticisme solipsista irredempt”. A la imatge, Antoni Tàpies Forats i claus sobre blanc, 1968.