Modest Cuixart, 'Ratacat', 1962 Modest Cuixart, Ratacat, 1962.Col·lecció Javier Morueco. © Modest Cuixart, VEGAP, Madrid, 2021El període triat per a aquesta exposició s'inicia en les acaballes del moviment i revista d'avantguarda Dau al Set, el surrealisme del qual magicista implica l'abandó d'interessants experimentacions matèriques prèvies, reflectides en obres tan destacades com Linneus escriba (1948). Més tard, a partir de 1955, peces com el assemblage Sputnik o les Construciones heteroplásticas manifestaran de nou una potent aposta per la matèria i per la incorporació de diversos materials o objectes.
Gràcies a una beca concedida a Dau al Set per l'Institut Francès —compartida amb el seu cosí Antoni Tàpies—, Cuixart viatja a París en 1950. Mesos més tard es trasllada a Lió, on el contacte amb l'activa vida cultural de la ciutat impulsa una intensa fase experimental que el condueix a aprofundir en les capacitats expressives de la matèria. Allí coneix a Marcel Michaud, qui s'interessa vivament per la seva obra i li organitza en 1956 una exposició en la seva veterana galeria Folklore, mostra que obté una gran repercussió en la premsa cultural lionesa. Jean-Jacques Lerrant, prestigiós escriptor i periodista, també ho secunda fermament des de l'inici i aprofundeix en la poètica de la seva obra a través d'articles, de textos de catàlegs i de la monografia que li dedica en 1967.
D'altra banda, Michaud li presenta a René Drouin, en la galeria del qual de París exposa inicialment en 1956 i ja de manera individual des de 1958. En l'etapa lionesa realitza esplèndides obres amb relleus laboriosament llaurats o amb subtils incisions i grattages (Omorka, Lió de Belleville, Marne). Viatja contínuament i, a més de Lió i a París, exposa en ciutats de tota Europa, els Estats Units i l'Argentina. Comença a ser sol·licitat per galeries, museus i biennals de tot el món.
La mostra que aquí es proposa, i que inclourà abundant documentació, així com la projecció de fragments de la pel·lícula de Fieschi, recull la millor i més representativa producció de l'artista en el període comprès entre 1955 i 1966, veritable eix de la seva apassionant trajectòria artística.
A partir de 1958 les experimentacions de Cuixart es dirigeixen cap a la sublimació de la matèria i cristal·litzen en el seu característic dripping d'irisacions metàl·liques —daurades, platejades i rogenques— sobre fons generalment foscos, procediment que evolucionarà des de l'embull inicial a una espècie d'espacialisme. En el seu conjunt, el nou llenguatge constitueix una personalíssima alquímia, una metafísica de la matèria —"transinformalismo", segons la terminologia de Juan Eduardo Cirlot— de ressons còsmics que arriba a executar en enormes formats (Somni de Eude, Suite Biennal São Paulo) i que ho fa mereixedor de nombroses distincions i ho eleva al cim de l'èxit i el reconeixement internacional (Primer Premi de Pintura Abstracta de Lausana i Gran Premi Internacional de Pintura de la V Biennal de São Paulo, tots dos en 1959). Els més prestigiosos crítics (Jean-Jacques Lerrant, Will Grohmann, Pierre Restany, Alexandre Cirici Pellicer, Juan Eduardo Cirlot, Eduardo Westerdhal…) ho enalteixen com el veritable renovador de l'informalisme internacional, un corrent que a la fi de la dècada de 1950 ja començava a donar mostres d'esgotament.
Però Cuixart, un esperit lliure poc dau a estancar-se en l'èxit, considera que l'informalisme ja ha derivat en buida i monòtona reiteració i afloren altres inquietuds en la seva obra. Realitza algunes peces d'inflat relleu i inusitada gosadia per a l'època (Obsexys, Androgyne, 1962) i en 1963 sorprèn la seva exposició en la galeria barcelonina de René Metras de les nines massacrades de la seva sèrie Nins sense nom [Nens o ninots sense nom], simptomàtiques d'una profunda angoixa existencial. La preocupació plàstica i anímica entorn de la condició humana dóna lloc, encara dins del llenguatge de la matèria i l'objecte, a aquesta primera manifestació clara i contundent que s'implica en la representació de l'humà —no seria exacte parlar encara de figuració—, que passarà a ensenyorir-se de la seva obra, obrint un llarg parèntesi en el qual la seva preocupació per la metafísica del cosmos i de la matèria és progressivament substituïda per aquesta intensa irrupció de l'existencial. El mateix títol (Nins sense nom) evoca el desemparament davant la violència de totes les víctimes anònimes i al·ludeix a un terrible record de la seva infantesa, quan va veure arribar, durant els bombardejos de Barcelona en la guerra civil espanyola, camions carregats de cadàvers desmembrats, molts d'ells nens. Sembla il·lustrar aquesta imatge el assemblage exempt Rodamort (1961), realitzat en el mateix any en què en el MoMA se celebra l'exposició The Art of Assemblage [L'art del assemblage]. Com va afirmar M.ª Luisa Borrás, Cuixart, coetani de Robert Rauschenberg, va ser un precursor de la incorporació de l'objecte, que ja emprava des de 1954.
Modest Cuixart,
Rodamort, 1961 Modest Cuixart, Rodamort, 1961.
Col·lecció particular. © Modest Cuixart, VEGAP, Madrid, 2021
Pesi al canvi de llenguatge, Cuixart continua despertant en aquesta època el màxim interès. La seva presència és constant tant en mitjans generals com especialitzats. Ocupa nombroses portades i se li dediquen innombrables articles i entrevistes. Exposa en museus i galeries de tot el món. El llavors jove cineasta vinculat a la Nouvelle Vagui i als Cahiers du Cinéma, Jean-André Fieschi, dirigeix en 1963, en la línia del cinéma vérité [cinema de realitat], el curtmetratge Cuixart, permanència del barroc, un interessant film que recull a l'artista en ple procés de realització dels seus enormes quadres amb nines i entenimentades, i ho presenta com un paradigmàtic creador d'avantguarda.
En aquestes mateixes dates (1963-64), avançant-se als corrents internacionals de la nova figuració, sorgeix un singular cicle en el qual, de manera insòlita, el matèric i textural s'hibriden amb un grafisme magicista i sígnic, en els continguts del qual predomina l'orgànic, l'eròtic i el sinistre. Alguns crítics coincideixen que aquestes imatges, en la seva majoria tremendament "biològiques", que disseccionen els secrets de l'ésser i el cos humà com a escalpels, reflectirien el seu pas per les classes de dissecció i d'anatomia en la Facultat de Medicina. Les lletres, xifres i signes ocupen un inusitat protagonisme en gran part de les obres d'aquesta etapa i són freqüents les al·lusions al pensament matemàtic i filosòfic (Metafòrica, Sofismes, 1965) que els confereixen un profund caire intel·lectual. Morfològicament, uneix la matèria solcada de l'informalisme de Lió al signe de Dau al Set, establint una dinàmica sintaxi entre tots dos.
La profunda capacitat poètica i simbòlica de la seva esplèndida i molt coneguda obra sobre paper, unida a l'expressivitat surreal dels seus objectes manipulats, complementen l'itinerari de l'exposició i l'aproximació al treball de l'artista.
Fotograma del curtmetratge 'Cuixart, permanència del barroc', dirigida per Jean-André Fieschi en 1963 Fotograma del curtmetratge Cuixart, permanència del barroc, dirigit per Jean-André Fieschi en 1963
L'expectació va ser màxima quan en 1966 es van exposar les seves noves obres en la galeria René Metras —que trencaven definitivament amb l'informalisme— causant una gran polèmica. Els tints subtilment escabrosos d'algunes peces van ser agrament reprovats per ments fonamentalistes de divers signe, així com erròniament interpretats en alguna crítica difamatòria com una apologia del pervers, sense entendre que l'angoixa, la mort i el sexe —en suma, la condició humana— constitueixen els fonaments d'aquesta interessantíssima etapa que Arnau Puig, comissari de l'exposició, va qualificar de "realisme crític" i va explicar com una reflexió analítica i revulsiva de la realitat social. Res més antieròtic que aquestes gèlides imatges que no pretenen sinó revelar una societat hipòcrita que amaga la depravació sota els bons costums.
Es tracta d'una obra marcadament transgressora que va constituir un revulsiu massa enèrgic i audaç per a aquell moment a Espanya, tan aliè al respecte per la llibertat d'expressió, malgrat això no pocs crítics i intel·lectuals van elogiar aquest gir inèdit en l'obra de Cuixart en complir els quaranta anys. De fet, la mostra de la galeria Bonino de Nova York en 1964 havia despertat tal expectació que va resultar obligat prorrogar-la. També és significativa l'elecció en 1968 d'una d'aquestes obres per a la important exposició col·lectiva The Art of Organic Forms [L'art de les formes orgàniques] en la Smithsonian de Washington i el fet que el gruix d'aquest breu però intens i originalíssim cicle es trobi en col·leccions nord-americanes.
