Zóbel/Chillida. Un diàleg inèdit a la Galeria Mayoral

Galeria Mayoral, carrer del Consell de Cent 286 de Barcelona, presenta Zóbel-Chillida. Camins creuats, un diàleg inèdit entre Fernando Zóbel i Eduardo Chillida. L’exposició, que està comissariada per Alfonso de la Torre i compta amb la col·laboració del llegat dels artistes, presenta una acurada selecció de tretze olis de Zóbel i una desena d’escultures de Chillida que posen de manifest els vincles creatius i vitals existents entre ambdós artistes. Tant Zóbel com Chillida van començar el seu desenvolupament artístic des d’una certa solitud i en un context difícil. A prin- cipis de la dècada dels cinquanta Chillida va concebre les seves primeres escultu- res en guix i pedra, que desembocarien posteriorment en obres com Lurra-16 (Terra-16) (1978), Lurra G-326 (Terra G-326) (1995) o Lurra M-20 (Terra M-20) (1995), que conserven i repensen la corpo- reïtat i el replegament de formes caracte- rístics de les seves figures primerenques. Paral·lelament, Zóbel transitava entre la figuració i l’abstracció després d’haver tingut l’ocasió de contemplar el desenvolu- pament de l’expressionisme abstracte. A partir de la descoberta de l’obra de Rothko el 1955, Zóbel va reduir el contingut dels seus quadres a l’essen- cial, tant pel que fa a la composició i la temàtica com a l’ús del color. Aquest fet va donar lloc a les Saetas (Sagetes) i a les seves primeres pintures monocro- mes, conegudes amb el nom genèric de Serie Negra (Sèrie Negra), de la qual formen part algunes de les obres expo- sades, com Aquelarre (1961) o Segovia II (1962). Alfonso de la Torre ens fa notar que: “A les Saetas Zóbel semblava coin- cidir amb Chillida, en l’aspecte del traç escriptural negre elevat al llenç, derivant tots dos les seves cerques a una certa grafia que provés de comprendre la nostra consciència, el ritme del transcór- rer. [...] Es poden entendre com a acords visuals que tremolen entre la lleugeresa i la gravetat, en moviment [...]’’. Va ser el seu pas definitiu a l’abstracció. L’artista hispanofilipí va evolucionar cap a l’estudi de la llum i l’evocació del record, tant el propi com de l’espectador. Ell mateix explicava que: “[...] essencial- ment parlo de la llum, de formes grans i de formes petites, d’allò que és lluny i d’allò que es troba a la vora. Sobretot, crec que parlo de records”1. Les obres d’aquesta segona època es caracterit- zen per la reintroducció del color –ara amb valor simbòlic–, que constitueix la base per a la construcció del quadre. En peces com Canción protesta III (Cançó protesta) (1968) podem veure com les formes sorgeixen del seu acoloriment i es desdibuixen fins a fondre’s amb el fons, de tons més clars i cada cop més neutres, per acabar donant lloc a la denominada Serie Blanca (Sèrie Blanca), a la qual pertanyen obres com La plazoleta (La placeta) (1975). La llum va ser, també, un dels grans temes en les obres de Chillida. En el seu cas són jocs de matèria i buit en els quals la llum neix, hi incideix i es converteix en genera- dora d’espais i volums. A més de les lurra, també pot observar-se en obres exposa- des en acer com Yunque de sueños XIX (Enclusa de somnis XIX) (1998), Besarkada V (Abraçada V) (1991) o el bronze Hierros de temblor III (Ferros de tremolor III) (1957). Sens dubte, el tractament que van fer d’aquesta llum i la delicadesa de les seves creacions fa que les obres d’ambdós artistes continguin un alt valor poètic. Segons el director de la galeria, Jordi Mayoral: ‘‘aquesta exposició és un diàleg inèdit fruit d’un llarg procés d’investigació, una trobada de camins creuats de dos artistes clau de la postguerra’’. En aquest sentit, el comissari conclou que la trobada que va tenir lloc el 1964 a Conca, gràcies a la voluntat de Zóbel d’incorporar l’obra Abesti Gogorra IV (Cant rude IV) (1964) de Chillida a la col·lecció d’art presentada al Museo de Arte Abstracto Español, va ser un moment “d’admiració mútua, el sentiment d’haver-se conegut des de sem- pre, amistat, afició per la poesia, do de la paraula, elogi d’allò oriental”. Amb motiu de la mostra s’ha editat una publicació que, a més a més de l’assaig del comissari, reprodueix la correspondència de Zóbel a Chillida —també inèdita—, jun- tament amb les entrevistes realitzades per Alfonso de la Torre a dos familiars propers dels artistes: Fernando Zóbel de Ayala y Miranda i Ignacio Chillida Belzunce, les quals ens permeten aprofundir en la rela- ció que van mantenir els dos creadors, i alhora conèixer la seva manera d’entendre i viure la creació artística. A tall d’epíleg, el comissari Patrick D. Flores ens convida a reflexionar sobre aspectes rellevants de la construcció de la modernitat filipina, el gir cap a l’abstracció que va comportar i la manera en què al·ludeix al passat colonial. A la imatge, obra de Chillida.