Almuzara presenta "El bestiari de les Catedrals" de Mario Agut Villanueva

"L'incendi de Notre Dame ha portat a l'actualitat la gran quantitat de llegendes sobre el suposat poder protector de les gàrgoles". El bestiari de les Catedrals és el títol del nou llibre que acaba de publicar l'editorial Almuzara, una obra de Mario Agut Villanuevaen la qual analitza, estudia i desentranya el significat d'aquests controvertits motius escultòrics que tanta fascinació i intimidació genera. Un fet que ho corrobora l'incendi de la catedral de Notre Dame que ha portat a l'actualitat una ingent quantitat de llegendes sobre el suposat poder protector de les gàrgoles. I és que s'ha arribat a escriure que la catàstrofe es va deure al fet que aquestes amenaçadores escultures van ser retirades per a la seva restauració dies abans del fatal desenllaç, raó per la qual la catedral hauria quedat desproveïda dels seus centenaris sentinelles. "Res més lluny de la realitat", assevera l'assagista, ja que bona part de les gàrgoles del temple parisenc van ser obra de Viollet le Duc, fruit d'un projecte iniciat el 1845, pocs anys després que el gran escriptor romàntic Víctor Hugo publiqués la nostra Senyora de París, novel·la en la qual narrava les desgraciades peripècies d'una ballarina gitana, Esmeralda, i un geperut, Quasimodo, encarregat de les campanes del temple. "Les gàrgoles són, en realitat, imatges monstruoses que servien per decorar els canalons de desguàs del sostre de les catedrals. La seva font d'inspiració era, en general, el món del mite, per aquest motiu ens trobem de forma freqüent amb aixetes, quimeres i una altra sèrie de criatures de tradició clàssica. El seu auge es deu al creixent gust pels bestiaris, però també a la proliferació de les representacions dels càstigs infernals, de l'amenaça són testimonis les horribles figures que ens observen des del cim d'aquestes magnífiques obres arquitectòniques", comenta l'escriptor. Segons el seu autor, aquests éssers petris i pagans procedeixen de la cultura grecoromana, bizantina i persa, encara que aconsegueixen apoderar de l'entorn cristià romànic quan essacralitzen amb la conversió d'aquests animals -tant reals com imaginaris en imaginatives bèsties portadores de virtuts i perversions, no sense resistències i crítiques. Des de llavors es comencen a infestar amb aquestes representacions els capitells, mènsules, mètopes, timpans, arquivoltes, murs, piles baptismals, objectes litúrgics i una incomptable sèrie de suports que, lluny de la mera funció ornamental, aporten un significat simbòlic el sentit es desvetlla en aquest llibre. "Aquestes peculiars i imaginatives formes naixien per combinació de parts d'animals diferents, creant estampes, de vegades atroços", afirma Mario Agut Villanueva. Els animals podien ser representats sols, en lluita entre si o amb homes indefensos, sempre amb l'objectiu de commoure i motivar al creient en el seu esforç per evitar les temptacions i renegar del pecat. Encara que qualsevol símbol té dualitat de significats, fins i tot completament oposats, el romànic va usar certs animals amb predilecció per manifestar el be i altres com a formes del mal. Així, la cigonya, l'àguila o el colom simbolitzen l'anhel de l'esperit per allunyar-se del terrenal a la recerca de valors més alts i el lleó la noblesa i la força. Per la seva banda, el mal està representat pel mico com caricatura grotesca de l'home, el pecat per la serp i la luxúria i la mandra pel senglar i el porc. "Són animals que guarden el temple. No impedeixen el pas al recinte sagrat però adverteixen que el llindar divideix el sagrat del profà", comenta l'autor. En definitiva, aquesta obra és una veritable guia sobre tot aquest bestiari a través d'un procés de de construcció del seu significat que, de vegades, es remunta al nostre passat més arcaic. Un viatge literari a través de l'art, dels mites, llegendes i tradicions populars als continguts es troba bona part de les nostres principals preocupacions existencials. Mario Agut Villanueva (Madrid, 1977). Llicenciat en periodisme i MBA per la Universitat de Deusto i l'EAE. Ha compaginat la seva carrera professional en el món de la comunicació amb treballs d'investigació i divulgació en el camp de la història, amb nombroses publicacions en revistes especialitzades, tant acadèmiques com de divulgació. Ha estat director de publicacions com Romànic i la Mediterrània Antic, així com col·laborador habitual d'espais de ràdio com Ser Història. En l'actualitat forma part del consell editor d'Karanos. Bulletinof Macedonian Studies. És autor dels llibres, Palmira. La ciutat retrobada, Macedònia. El bressol d'Alexandre el Gran i Atenes. El llunyà ressò de les pedres. Foto: La Sexta