La Fundació Tàpies, 30 anys escampant coneixement

La fundació continua treballant per situar-se de la millor manera possible en aquest nou paradigma mundial, i amb una fita il·lusionant, el 2023 se celebra el centenari del naixement d’Antoni Tàpies. Ja fa 30 anys que l’escultura Núvol i cadira corona l’edifici de Lluís Domènech i Montaner, situat al carrer Aragó de Barcelona. Ja fa tres dècades que la seu de la Fundació Antoni Tàpies se situa en aquesta finca històrica de la capital cata-lana, que durant molts anys també va ser la seu de l’editorial Muntaner i Simón, on van treballar Pere Calders i Jesús Mont-cada. Quan el llegat d’Antoni Tàpies es va instal·lar en aquest edifici modernista del segle XIX, Barcelona es preparava per celebrar els Jocs Olímpics del 1992 i tota la ciutat vivia una transformació de la qual s’ha tret molt rèdit. La fundació va obrir les seves portes el 1990 amb dos propòsits molt clars: per una banda, estudiar i di-fondre l’obra d’Antoni Tàpies, i, de l’altra, presentar projectes d’art modern i contem-porani per reflexionar sobre les arts com a forma de coneixement. Perquè, com repetia Tàpies: “L’art és una filosofia que reflecteix un pensament.” Des d’aleshores, s’han succeït diverses exposicions i activitats, i el treball de Tàpies s’ha exposat seguint fils diversos: des de les grans obres matèriques (Comunicació sobre el mur) fins als vernissos (Celebració de la mel), passant pel dibuix, el collage i el grattage (El tatuatge i el cos), els cartells (Els cartells de Tàpies i l’esfera pública), els llibres d’artista (Escriptura material. Llibres), l’obra més política (Biografia po-lítica), la seva relació amb les arts escèni-ques (Teatre) o la més recent dedicada als gravats (L’àcid és el meu ganivet). La missió d’escampar coneixement. Antoni Tàpies, un dels fundadors del grup d’avantguarda Dau al Set i un dels artistes catalans més universals, cada vegada que explicava alguna cosa intentava portar la ment de l’interlocutor a un nivell més profund de la realitat. Potser per això, durant aquests 30 anys i amb equips directius diversos, la fundació, a banda de les grans mostres dedicades als treballs de Tàpies, ha presentat mostres d’artistes internacionals, com ara la primera gran retrospectiva a Europa de Louise Bourge-ois (1991), una artista força desconeguda en la dècada dels noranta, i també mostres d’artistes reconeguts internacionalment, com per exemple Jannis Kounelis (1991), Mario Merz (1993), Franz Kline (1994), Sol LeWitt (1994), Francis Picabia (1995), Robert Motherwell (1997), Marcel Broodt-haers (1997), Dan Graham (1998), Andy Warhol (2000), Asger Jorn (2002) o Eva Hesse (2010). Però els muntatges d’aquests grans noms han anat acompanyats de propostes per donar a conèixer artistes poc presents en l’escena catalana, com ara Hélio Oiticica (1992), Hans Haacke (1995), Lygia Clark (1997), Ana Mendieta (1997), James Coleman (1999), Victor Burgin (2001), Ana Maria Maiolino (2011), Hans-Peter Feldmann (2001) o Maria Lassnig (2015), entre d’altres. Destaca també la presència recurrent de la fotografia amb amb exposicions de Garry Winogrand (1991), Brassaï (1993), Craigie Horsfield (1996), Laszló Moholy-Nagy (1997) o, més recentment, Allan Sekula (2017) i Susan Meiselas (2018). En tot aquest recorregut, les exposicions col·lectives hi han tingut cabuda i s’han tractat temes molt vigents a través d’ex-posicions com ara Àfrica explora (1993), que presentava una panoràmica com-pleta i representativa de l’art africà del segle XX, o La primera generació: dones i vídeo,1970-1975 (1994), una història dels orígens i l’evolució del vídeo com a art, que posava de manifest el paper significatiu de les dones en la seva creació i definició. Les conferències i les projecccions cinematogrà-fiques també han tingut un paper impor-tant, i mirant enrere sobresurt El cinema calculat (1999), que tenia com a eix central les exploracions pioneres dels ordinadors i de l’electrònica en els terrenys del cinema experimental, o Amb i contra el cinema, un cicle de projeccions i conferències entorn del Maig del 68, amb obres de Guy Debord, Jean-Luc Godard i William Klein (2008), entre altres artistes. No renunciar a l’ADN. La Fundació Tàpies se sustenta amb 2 milions d’euros, 1,1 dels quals provenen de les aportaci-ons de les administracions i 186.000, de la família. La resta són recursos propis. Per això la Fundació Tàpies vol millorar la seva economia i el funcionament sense renunciar a l’ADN de l’equipament, que consisteix a continuar presentant els projectes d’altres artistes i treballar pel llegat de Tàpies, vet aquí les ganes de recuperar obres cabdals de Tàpies, com per exemple la sèrie Certeses sentides (1991). “Quedar-se a la superfície és perjudicial”, va escriure Antoni Tàpies a Fragment per a una autobiografia, el primer volum de l’obra escrita de l’artista. Amb 30 anys a l’esquena, la Fundació Tàpies continua treballant per situar-se de la millor manera possible en aquest nou paradigma mundial, i amb una fita il·lusionant, l’any 2023 se celebra el cen-tenari del naixement d’Antoni Tàpies, una oportunitat única per poder renéixer amb força.