El Pompidou-Metz presenta l'arquitectura inflable de Josep Ponsatí a "Aerodream"

L'artista català Josep Ponsatí (Banyoles -Girona-, 1947) és un dels artistes presents a l'exposició col·lectiva "Aerodream" al centre Pompidou-Metz de França. L'exhibició té la voluntat de relacionar la pneumàtica i la vida, mostra les primeres operacions industrials i militars (els globus metrològics, els jocs flotants, entre altres del s. XVIII) fins a projectes d'artistes, dissenyadors i arquitectes fins a l'actualitat. A mitjans del segle XX, amb l'aparició de nous materials, va ser possible construir estructures inflables, proporcionant una nova arquitectura mòbil. És a través d'algunes exposicions, com la d'"Estructures inflables" al Museu d'Art Modern de París (1968), on l'inflable trobarà el seu ressò internacional. Josep Ponsatí va portar l'art conceptual, d'aquestes estructures inflables, a Catalunya. El 1971, l'artista va construir el seu primer inflable i, a partir de llavors, va centrar la seva expressió plàstica en la producció de grans inflables. Ponsatí va començar a tenir una imatge més internacional, després de la seva participació en la Biennal de París. A partir dels anys vuitanta, Ponsatí va desenvolupar objectes escultòrics aeris i efímers cada vegada més complexos. El 1986, el Museu d'Història de Girona li va dedicar una retrospectiva, actualment la seva obra es troba a les col·leccions del Centre Pompidou de París i del MACBA. El 2019, la Generalitat de Catalunya li va atorgar el Premi Nacional de Cultura. A més, l'inflable s'ha plasmat a la nostra llar, amb mobles i estructures de tota mena. La generalització dels polímers plàstics també ha obert la porta a una extraordinària eflorescència de creacions, formes i colors. Al mateix temps, l'arquitectura inflable apareix com una "arquitectura de l'aire", evitant la inscripció definitiva i irreversible en el temps i l'espai, escapant de la fonamentació i dels materials pesats. També adquireix una funció crítica i política. La impertinència de l’inflable li dóna una dimensió atemporal, la de l’esdeveniment, l’acció, la participació. És l’instrument d’una intervenció, a la qual no s’escaparan arquitectes ni artistes, com els del Gruppo N, Piero Manzoni, Yves Klein o Andy Warhol. Portadors de la protesta que estronca entre la jove generació, els inflables serveixen de prisma de lectura per veure el món que ens envolta de manera diferent. Després de la crisi del petroli de finals dels anys setanta, que significarà el final d’una ideologia de l’ús de plàstics, l’inflable s’esvaeix gradualment, la tendència postmoderna soscava la imatge d’aquest producte industrial. Però durant els darrers deu anys més o menys, amb l’aparició de noves tecnologies més ecològiques, l’inflable ha recuperat la seva noblesa i ha encarnat una alternativa que ha permès reinventar les possibilitats espacials i reintroduir diferents experiències perceptives i cognitives. L’aparició recent de tèxtils orgànics suggereix el desenvolupament d’investigacions on l’inflable pugui oferir noves opcions d’arquitectura i disseny i introduir nous principis constructius. "Aerodream. Arquitectura, disseny i inflables, 1050-2020" a Pompidou-Metz, França,  del 30 de gener de 2021 al 23 d'agost de 2021. Més informació: https://www.centrepompidou-metz.fr/aerodream-architecture-design-et-structures-gonflables-1950-2020