El Museu d’Art Modern de Tarragona-MAMT presenta fins al 2 d'abril Julio Antonio-Stendhal amb treballs de Jep Cerdà, Manel Margalef, Eduard Valderrey, Albert Macaya, Salvador Juanpere, Ester Ferrando, Javier Muro, Federico Sancho, Ester Fabregat, Àngel Pomerol, Miquel Garcia Membrado i Roger Caparó.
Cent anys després de la seva mort, què resta del llegat de l’escultor Julio Antonio? O, dit d’una altra manera: què resta de l’aventura romàntica protagonitzada per un artista que, en solitari, escometia la realitat a la recerca d’alguna forma de veritat revelada? Què entenem, avui dia, per bellesa artística? Quins són els viaranys que han permès a l’escultura moderna transmutar en quelcom radicalment diferent i no perdre, en aquest tortuós procés, el nom mateix d’escultura?
Blai Mesa, comissari de l’exposició Julio Antonio-Stendhal, tenia clar, d’entrada, l’abast i la necessitat de tots aquests interrogants: “Plantejar una revisió de Julio Antonio transcorreguts cent anys de la seva mort –escriu Mesa al text que presenta el catàleg de la mostra– obre la possibilitat de revisar com ha evolucionat i transmutat el fet escultòric en aquest vast període. Ens apropa també a mirar de reconèixer què roman d’aquell impuls romàntic i d’aquell anhel de superació i culte a la bellesa.” No obstant això, continua Mesa: “Un segle més tard, encallats de ple en la postmodernitat i la globalització, el camp de l’art contemporani es mostra com un palimpsest de múltiples tendències on són gairebé infinites les línies de pensament formal i conceptual que hi estan operant. La relació de les obres i els artistes presents en aquesta exposició són un bon exemple de la riquesa i la multiplicitat d’aproximacions i pràctiques vigents i vinculades al fet escultòric.”
Per entendre’ns: l’exposició plantejada per Bali Mesa té alguna cosa de “compendi de possibilitats” en un moment en el qual tot semblaria ser possible. La sensació de trobar-te davant d’una col·lecció de casos –case studies– acaba traslladant-nos al mateix territori on proliferaven, fa un bon grapat d’anys, els manuals d’estil amb fons i figura: els interrogants que plantejàvem a l’inici d’aquest article no només no troben respostes definitives, sinó que s’intensifiquen, com un vessament de petroli, en l’oceà incert de l’estètica contemporània. I és que la dotzena d’artistes presentats (la majoria són gent “que han treballat i viuen al territori de la Catalunya Sud dels anys noranta cap aquí”) és tan heterogènia com els seus plantejaments: la utilització de materials sintètics contrasta amb el formalisme més acurat; la cita culta, amb la ironia i el neologisme; el compromís, amb l’aparent indiferència... La capacitat de la mostra Julio Antonio-Stendhal per a fer-nos repensar l’escultura neix, paradoxalment, de la seva incapacitat per abastar-la. I que ningú ho mal interpreti: no l’abasta, senzillament, perquè no existeix. L’escultura moderna (adjectiu ambivalent carregat amb pólvora) és com la pintura moderna i la resta de coses que, durant un breu període de temps, van gaudir dels privilegis que atorga el fet de tenir un perímetre definit. El retorn a la normalitat, per a les disciplines artístiques, implica la dissolució de les fronteres que les mantenen estanques entre si. La impuresa, en art, és sinònim de fertilitat.
Sigui com sigui, sembla que l’objectiu més o menys encobert de Mesa, en darrera instància, seria oferir una possible equació contemporània de la bellesa. Poca broma: “La bellesa no és un atribut, ni un precepte, ni respon a un meticulós sistema lògic de representació. La bellesa és el resultat d’una ignota equació entre la seducció, un mateix i el món.”
A la imatge, Llum als ulls de Roger Caparó.