Parlem d'Art: Enemics de l'art, la manca de visió

L’any 1981 es va commemorar universalment el centenari del naixement de Pablo Ruíz Picasso, i de manera especial en les ciutats que havien tingut un protagonisme rellevant en la vida de l’il·lustre artista i, naturalment, Barcelona en va ser una d’elles. El Museo Español de Arte Contemporáneo va acollir la gran antològica  (novembre/desembre de 1981), que posteriorment va passar al Museu Picasso de Barcelona (gener-febrer de 1982). Amb motiu d’aquesta exposició, l’Ajuntament de la Ciutat Comtal, en va organitzar a El Tinell una altra de complementària: “Picasso i Barcelona”, de la qual en tinc un gran record. Tenint en compte que les grans pintures eren a l’antològica, la mostra acollia, a més d’una sèrie de dibuixos de l’artista malagueny, una selecció de quadres i dibuixos dels seus companys de Barcelona: Rusiñol, Casas, Nonell, Canals, Anglada Camarassa, Mir, Meifren, Manolo, Casagemas, S. Junyent, Gargallo, Juli González, Torres García, Utrillo, Sunyer… Aquesta mostra em va resultar tan interessant com la mateixa antològica i feia palès el nivell creatiu dels nostres artistes a l’inici del segle XX i com van influir en la formació d’aquest geni universal. Si haguéssim tingut un criteri, només que fos una mica intel·ligent, hauríem fet mans i mànigues perquè aquesta exposició s’hagués passejat per tot el món. Dels grans creadors que ha donat el nostre país, els que han trascendit (Miró, Picasso, Juli González…) deuen el mèrit a promocions que els han fet des de fora. A la Fira d’Art de Basilea, en la dècada dels 70 del segle passat, cada any es dedicava un espai important a un estat perquè donés una visió del seu panorama artístic. Recordo el de Gran Bretanya, el d’Alemanya, el de Canadà i, especialment el de França: el van encomanar a la galerista Dénise René i ella, el va titular “Paris”. Això li va permetre comptar amb Picasso, Miró, Juli González, Modigliani, Hartung, Chagall, Giacometti, Arp… a més dels artistes francesos. De fet era de justícia, perquè aquesta ciutat havia fet més per la seva difusió i reconeixement, fins a mitjans del segle passat, que no pas els països de procedència d’aquests artistes. També recordo, encara amb pena, l’any que el pavelló en qüestió es va dedicar a Espanya. Art Basel el va encomanar a la gran galerista Juana Mordó, però la pobra dona va haver de suportar les pressions d’alguns galeristes, especialment de Madrid. Finalment, en una tensa reunió a la que vaig assistir amb René Métras, s’hi van poder incorporar alguns artistes “perifèrics”. Aquesta fou una altra ocasió malbaratada. Arco ha intentat copiar la idea dedicant un especial interès cada any a un “país invitado”, però no té res a veure amb Basilea.