El Centre de Lectura descobreix al públic la biblioteca patrimonial més antiga de Catalunya

El Centre de Lectura de Reus presenta l’exposició Cultura i progrés. Els tresors de la biblioteca del Centre de Lectura, una oportunitat única per conèixer la part del fons bibliogràfic de la biblioteca patrimonial més antiga de Catalunya que normalment no està a l’abast del públic. És un fons que no ha parat de créixer gràcies a la generositat i les deixes de centenars d’amants del patrimoni cultural i de les lletres: des de personatges il·lustres i prohoms de la cultura –com Miquel Ventura i Eduard Toda, dos dels personatges més singulars que ha donat la cultura reusenca en l’etapa contemporània– a simples donants anònims, passant per entitats i col·lectius ben diversos. L’exposició es podrà visitar a la sala Fortuny de l’entitat fins al 15 de juny. Un dels principals actius del Centre de Lectura de Reus –entitat privada amb vocació d’utilitat pública– és la primera biblioteca patrimonial de Catalunya (1859), un fons inigualable en què milers de llibres i de documents constitueixen un dels grans tresors de la ciutat i una eina més per impulsar i afavorir el progrés de la societat. De fet, juntament amb la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1860), la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (1884), la Biblioteca Pública Arús de Barcelona (1895) o biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans/Biblioteca de Catalunya (1907), el Centre de Lectura ha esdevingut un dels espais bibliogràfics més rellevants, preuats i singulars del país. Lluny de la imatge arcaica d’una biblioteca en blanc i negre plena de pols, convertida gairebé en un magatzem de llibres, i d’acord amb els principis de progrés i d’innovació de l’ateneu, la biblioteca del Centre de Lectura s’ha erigit en un espai cultural dinàmic, en color, inclusiu i obert a la societat. Un petit motor cultural que rep, cataloga i conserva una part prou important del patrimoni bibliogràfic de la ciutat, però a la vegada, projecta coneixements i activitat cultural en un intercanvi –constant i recíproc– en què les grans beneficiades són la cultura i la col·lectivitat reusenques –d’aquí, el creixent ús de les noves tecnologies en l’actualitat per difondre i fer més accessible el fons bibliogràfic. I en una biblioteca tan esplèndida i peculiar com la del Centre de Lectura, alguns dels seus llibres o documents, per la seva singularitat i valor, han esdevingut veritables tresors –en paper– del patrimoni cultural de la ciutat. Les col·leccions d’incunables o de pergamins, l’espectacular Atlante Veneto de 1695 i les capçaleres de la premsa històrica local en són en un bon exemple, i que ara es poden contemplar en l’exposició, així com una mostra de la col·lecció de llibres japonesos de començaments del segle XX o el text en català més antic que es conserva a l’entitat: la Practica mercantiuol, un llibre de matemàtica pràctica per a comerciant del mallorquí Joan Ventallol, que es va publicar a Lió l’any 1521. Precisament aquest exemplar ha estat restaurat fa poc. Per tot plegat, la biblioteca del Centre de Lectura és un dels epicentres culturals més emblemàtics de la ciutat i del sud de Catalunya i una peça fonamental que ha fet possible i ha afavorit el prestigi, la projecció pública i els 160 anys de trajectòria cultural de l’ateneu reusenc. Grans mecenes de la biblioteca del Centre de Lectura: Miquel Ventura i Balanyà. Miquel (o Michel) Ventura i Balanyà (Reus, 1878–Madrid, 1930) fou un escriptor, professor i filòleg –poliglot– que sense desitjar-ho, va tenir un paper primordial en la formació del fons patrimonial de la biblioteca del Centre de Lectura en el primer terç del segle XX. De jove, va formar part de la cèlebre colla de ca l’Aladern –el Grup Modernista de Reus– que va sorgir a finals del segle XIX «a l’escalf de la tertúlia de la llibreria-impremta “La Regional”» de Cosme Vidal –Josep Aladern– al carrer de Jesús. Ventura fou l’autor de la coneguda definició del grup: «en philosophia, erem scéptics; en literatura, modernistes; en art, futuristes; en cathalanisme, ultra-radicals; i en sociología, àcrates». Dins les activitats literàries i culturals de la colla, el 1905 Ventura va impulsar –i finançar– una de les iniciatives més ambicioses dels modernistes reusencs: la «Bibliotheca Foc Nou» (la col·lecció va publicar sis volums inclosa la traducció al català pel mateix Ventura, del llibre Contes populars gascons d’Antonin Perbosc). També va col·laborar en diferents periòdics de la ciutat, com ara Lo Somatent, la Revista del Centre de Lectura, Patria Nova o Foment. En paraules de Magí Sunyer, «la carrera diplomàtica i els estudis que el van convertir en un filòleg expert en diverses llengües clàssiques i modernes [especialment l’occità], el van dur per mig món. Era el viatger per excel·lència, i sempre arribava o se n’anava: de Reus a Londres, de París a Reus, i trametia els seus treballs des de les ciutats on s’instal·lava. Fins l’any 1903 que es va establir a Madrid perquè hi havia guanyat la càtedra d’anglès a l’Escola Normal Central, va passar sis o set anys voltant, com a diplomàtic o estudiant, bona part d’Europa i el nord d’Amèrica, i va exercir de professor a la universitat de Cornell, d’Ithaca (EUA)». L’habilitat poliglota del personatge li va permetre traduir les obres d’autors de diverses llengües al català. Així mateix, Miquel Ventura va fixar i propugnar amb tossuderia unes «normes ortogràfiques del català basant-se en l’etimologia, normes que es conegueren com a “michelianes”, “de La Nova Cathalunya” o “de les hatxes”, per la gran profusió de grafies mudes que utilitzava». Aquesta peculiar ortografia fou «l’oficial» del Grup Modernista de Reus. Quan es va assabentar del projecte liderat per Evarist Fàbregas per construir un nou casal per al Centre de Lectura, Miquel Ventura –en un gest de generositat i altruisme sense límits– va regalar a l’entitat tota la seva biblioteca integrada per 8.522 llibres –registrats pel bibliotecari i metge Pere Barrufet l’any 1920– que incloïa principalment estudis filològics de llengües romàniques, semítiques, eslaves i caucàsiques, i catorze incunables i volums del segle XVI, sense cap mena de dubte, la deixa més rellevant i impressionant que ha rebut mai l’ateneu reusenc. De fet, la magnífica col·lecció de Miquel Ventura es va convertir en la columna vertebral del fons patrimonial i històric de la biblioteca del Centre de Lectura. Anys més tard, una de les principals sales de la biblioteca fou batejada com a homenatge, amb el nom de Miquel Ventura. Grans mecenes de la biblioteca del Centre de Lectura: Eduard Toda i Güell. Eduard Toda i Güell (Reus, 1855–Monestir de Poblet, 1941) és, sens dubte, un dels personatges més polifacètics de l’univers reusenc en l’etapa contemporània. Així, algunes de les cares més conegudes de Toda han estat la de diplomàtic, la de viatger, la d’escriptor, la d’historiador, la d’egiptòleg, la de bibliòfil i la de mecenes. De fet, la seva rellevància i incidència en el món de la cultura va molt més enllà dels límits de la ciutat o de les comarques del Camp –el castell d’Escornalbou i el monestir de Poblet ocupen un lloc preeminent en la trajectòria vital de Toda– ja que va jugar un paper pioner o precursor en l’estudi de l’antic Egipte –se’l considera el primer egiptòleg del país i de l’Estat– i també en la redescoberta i la divulgació de l’Alguer, el petit enclavament de llengua i cultura catalanes de Sardenya. Cal destacar que en una època en què els viatges de caire internacional no eren gaire freqüents, la carrera diplomàtica de Toda el va dur a recórrer mig món i a conèixer diferents països i cultures. Això sí, sense perdre les arrels i els lligams amb la ciutat i la terra que l’havien vist néixer. Aquesta activitat viatgera va contribuir a crear la singular dèria col·leccionista del personatge. En el camp del mecenatge, Eduard Toda fou un gran amant i protector de la cultura i de la lletra impressa. A tall d’exemple, al castell d’Escornalbou –el seu santuari particular– hi va crear una formidable biblioteca formada, pel cap baix, per prop de 60.000 volums. En aquells anys, les deixes ben generoses del reusenc van engruixir i enriquir diferents biblioteques i arxius del país, com ara la futura Biblioteca de Catalunya, la biblioteca benedictina de Montserrat o l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Ben bé es pot afirmar que Toda fou un dels principals bibliòfils de la seva època. També va cedir una gran quantitat de peces museístiques de gran valor –diverses mòmies egipcies o una col·lecció de monedes de l’Extrem Orient– al Museo Arqueológico Nacional de Madrid i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Així mateix, Toda, incansable, també va impulsar la reconstrucció de la biblioteca i l’arxiu del monestir de Poblet. Els vincles de Toda amb el Centre de Lectura foren ben primerencs i duradors –el seu oncle matern fou Josep Güell i Mercader, un dels fundadors de l’ateneu. Per exemple, va participar activament en la revista El Eco del Centro de Lectura (1870) i al cap de molts anys, en la Revista del Centre de Lectura (1920). El ferm compromís d’Eduard Toda amb el projecte cultural de l’ateneu va quedar ben palès en les múltiples deixes de llibres, mai interrompudes, destinades a la biblioteca del Centre de Lectura. Així, segons Pere Anguera, l’any 1916 l’erudit va donar uns 2.000 llibres, majoritàriament obres de literatura estrangera adquirits durant els seus viatges, per a la biblioteca (Núria Terradas, en canvi, xifra la deixa en 1.100 volums). I també una trentena d’obres dels segles XVII i XVIII. Totes les fonts coincideixen en assenyalar que les deixes de Toda a la biblioteca del Centre es van succeir en les dècades dels anys deu i vint del segle passat. A la imatge, "Cultura i progrés. Els tresors de la biblioteca del Centre de Lectura".