Exposicions
Alfonso Galván: una mirada a la seva trajectòria
El Marco de Vigo acull una exposició que recull obres de diferents etapes creatives de l'artista.
La retrospectiva d'Alfonso Galván (Madrid, 1945) que es presenta al Marco de Vigo ofereix una visió del seu trajecte artístic, abastant diverses etapes de la seva carrera, des dels anys setanta fins a l'actualitat. Aquesta exposició, comissariada per Miguel Fernández-Cid, posa de manifest com Galván va crear un llenguatge propi, influenciat per l'hiperrealisme nord-americà, el realisme fotogràfic, l’art pop i el realisme fantàstic.
Formant-se a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, Galván va ser part d'una generació d'artistes nascuts als anys quaranta que van començar a destacar a partir dels setanta, presentant la seva primera exposició individual a Madrid el 1973. La seva obra, difícil de classificar, fusiona un simbolisme personal amb una realitat reinterpretada mitjançant un profund procés d'observació, on l'artista cerca l'essència de les coses. A través de la seva pintura, convida l'espectador a reflexionar sobre el món i la condició humana.
Una historia de amor, Alfonso Galván. Sala Retiro
L’exposició al Marco, que es podrà visitar fins al setembre, presenta dos vessants destacats de la seva obra. D’una banda, escenes tancades amb una forta presència d'animals, inspirades en fotografies familiars preses a l'Àfrica als anys cinquanta. D’altra banda, hi ha paisatges més oberts, amb una clara influència orientalista, i fragments del Daodejing, un text que Galván no només va traduir, sinó també il·lustrar i cal·ligrafiar. Tal com es pot veure a la mostra, tot i que el seu estudi és el seu espai de treball, la natura i la seva fascinació per diverses cultures impregnen profundament la seva obra. Amb el temps, el seu estil ha evolucionat, passant d'una temàtica més social a una pintura plena de referències culturals, símbols i una dimensió onírica.
Pel que fa al seu mètode de treball, Galván assegura no seguir un mètode tancat ni fer esbossos previs; prefereix llançar-se directament a la tela, deixant que la pintura el guiï. En lloc de representar escenes concretes, permet que els records, les històries i les imatges prenguin forma. Les obres exposades ajuden a comprendre millor aquesta manera de treballar, on la pintura es desenvolupa de manera orgànica fins a assolir la seva conclusió.
Tótem, Alfonso Galván (1991). Cortesia MARCO / UM Fotografía
Tot i la seva irrupció destacada en l’escena artística espanyola dels anys setanta i la seva presència en espais com el Museu Reina Sofia, el seu nom no sempre figura entre els més citats en els grans relats de la pintura contemporània. Potser per la seva falta d'encaix en etiquetes concretes o pel fet que el seu ritme de treball mai no s’ha deixat arrossegar per les tendències artístiques del moment. Tanmateix, aquesta retrospectiva és una oportunitat única per descobrir o redescobrir la seva obra i endinsar-se en el seu singular univers pictòric.
Los sueños de la razón, Alfonso Galván (2024). Cortesia MARCO / UM Fotografía
Et poden
Interessar
...
