SOS art i burocràcia

La burocràcia, deia Hannah Arendt, és una de les eines democràtiques per excel·lència. En les convocatòries, les instàncies, les licitacions, les intervencions, cal recordar sempre, per basarda que facin, que estan pensades perquè tothom tingui accés als recursos amb els mateixos drets, independentment de la classe, gènere o raça. Ara bé: la burocràcia mal entesa, emprada sistemàtica i uniformement, que no té en compte les particularitats i fragilitats de cada sector on s’implementa, es pot convertir en un problema democràtic, un limitador de drets fonamentals. I la cultura i les arts, mentre una onada d’extrema dreta no les escombrin, encara en són.

En els darrers anys els lliures professionals de les arts del país (artistes, comissaris, directors d’art, crítics, galeristes), estem patint els efectes d’una nova onada de reformes burocràtiques sorgida en gran part de la interpretació de la Llei de Contractacions del 2017. A molts municipis al comissari o a l’artista, se li demana ara, per petites quanties, la intemerata: pressupostos previs amb xifres convingudes; previsió de contingut no remunerat; justificació de dades personals; donar-se d’alta en portals obsolets; en alguns casos extrems recents, la mateixa burocràcia requerida impossibilita l’execució temporal i material de la mateixa feina artística demanada, entrant en una deriva kafkiana inenarrable.

En els casos més complexos la cosa escala a límits insospitats: en licitacions de contractes de direcció artística (ho vam veure en el darrer a La Capella) es demana al qui és candidat una assegurança personal de garantia de solvència econòmica, com si fóssim grans empresaris o tenedors. S’ofereixen contractes de direcció limitats a 2 anys (cas Fabra i Coats recorregut per la PAV). Justificació compulsada de tot el que s’anuncia. I així un llarg etcètera, que desespera als professionals i tècnics de la cultura, amb un nou fenomen agreujant: està desencoratjant professionals a postular-se; s’estan posposant produccions; s’està empobrint i limitant la lliure expressió artística i cultural d’artistes, directors i comissaris.

Sensowifi, Enrique Radigales. Exposicio Amable informal, Fabra i Coats (2025)

Tots els advocats consultats ens reafirmen que cap llei obliga a aquest frenesí de topalls i requisits burocràtics, sinó que en la majoria dels casos es tracta d’interpretacions de la llei 09/2017, amb instruccions vingudes “des de dalt” de les administracions; d’un “a dalt” que està tant “a dalt” que és del tot inaccessible, a qui tothom tem i amb qui no es pot dialogar per trobar una entesa i promoure una actitud empàtica i comprensiva envers la fragilitat estructural del nostre sector. Decisions que provenen, ens diuen, de les intervencions que niuen als despatxos alts dels ens públics, i que dicten instruccions i protocols a les que tots ens hi hem de cenyir, a fi de tenir la tranquil·litat d’ànima que tot el sistema funcioni de manera impol·luta i supervisable.

La filòsofa i encara directora del Bòlit Íngrid Guardiola en el seu assaig La servitud dels protocols, parla d’aquest fenomen com d’una “fetitxització esbiaixada de la llei”, impulsada per unes premisses que busquen la consecució d’expedients immaculats controlables, com si fossin un dogma religiós inqüestionable. Tot ha d’estar previst, supervisat, demostrat, radiografiat, compulsat i contrastat. Però aquesta rigidesa “tecno burocràtica” entra en absoluta contradicció amb la naturalesa de les arts: les quals treballen des de la incertesa, el dubte, l’experimentació, el canvi, la llibertat de creació. A aquesta naturalesa la llei bé que si ha de poder adaptar per fer-ho possible tal com es desprèn la constitució, que entén “la promoció i tutela de la cultura” com un dret fonamental. Com un artista pot preveure amb dos anys d’antelació quina peça produirà, amb quins materials, amb quins proveïdors, amb quins caragols i de quina marca? Com pot un comissari pressuposar com serà tota una producció artística que està per fer? Com pot un director artístic dedicar-se a programar continguts si la majoria del temps ha d’estar preveient i radiografiant documentalment la seva tasca i gestionant les mil i una tecno gestions que s’albiren?

Brutal/Feral. Arquitectures de supervivència al Bòlit. © Carles Palacio/Bòlit

El que havia d’haver sigut una etapa fecunda i de plenitud en el recorregut professional de l’Íngrid Guardiola es va convertint, com reconeix, en una tortura personal a l’hora de complir amb la llei per a contractar i remunerar professionalment a artistes, comissàries i agents del sector. El resultat: una de les millors direccions que ha tingut el país en els darrers anys no es torna a presentar a la nova convocatòria que s’ha fet recentment acabada la seva relació contractual.

Els professionals autònoms de les arts exigim a les administracions mesures sensates i urgents per tal de treballar activament per a la resolució de les normatives burocràtiques que ja estan frenant l’articulació de la creació artística a casa nostra. La classe política ha de sensibilitzar i influir a les intervencions per adaptar la llei de contractes als treballadors de la cultura, que parteixen d’una realitat econòmica de base deplorable. Perquè la cultura i les arts són un dret de la ciutadania, i les administracions tenen el deure de fer-ho complir.