L'horitzó singular de Manuel Solà

L’escultor barceloní Manuel Solà, amb una trajectòria marcada per la fusió de materials i formes arquetípiques, presenta una selecció de peces que dialoguen amb l’entorn natural del Parc dels Estanys amb l'exposició Horitzó Singular. Amb una obra influenciada pel cubisme i el constructivisme, Solà transforma ferro, fusta i pedra en figures que evoquen la memòria i el temps, establint un pont entre tradició i contemporaneïtat. En aquesta entrevista, l’artista ens parla de la seva inspiració, la seva trajectòria i la relació de la seva obra amb el públic i el mercat actual.

Alexandra Planas Camps. Ens podries fer cinc cèntims de la nova exposició d’escultura que presentes al Parc dels Estanys de Platja d’Aro i com creus que pot influir la seva ubicació a l’aire lliure?

Manuel Solà. Jo penso que és una gran idea aquesta plataforma per oferir-la públicament a la gent del carrer. Aquest espai natural del Parc dels Estanys de Platja d’Aro és un lloc meravellós, envoltat d’éssers vius (aus), on, a més de passejar, la gent pot gaudir de les obres dels creadors que hi exposen. En aquesta ocasió, presento el meu treball escultòric titulat Horitzó Singular. A la mostra s’hi inclou un resum de quinze peces realitzades l’any 1991. El fil conductor és el meu llenguatge personal, amb les seves característiques pròpies, i es divideix en diferents capítols, com si fos un llibre de literatura.

© David Borrat / EFE

APC. Quina és la idea central de l’exposició i quina ha estat la font d’inspiració per a aquestes obres?

MS. En aquesta exposició presento torsos que representen la meva primera experiència a Atenes fa uns 50 anys. Concretament, la inspiració em va sorgir arran de la meva visita al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes, on em vaig fixar en una sèrie de peces de bronze d’éssers molt hieràtics de l’època postgeomètrica, cap al 1800 aC. Aquella col·lecció em va deixar bocabadat i em va despertar una gran inspiració. Quaranta-cinc anys més tard, vaig recordar l’emoció que em van provocar aquells torsos kouros de bronze i vaig voler crear aquesta sèrie que ara exposo al Parc dels Estanys. L’objectiu és reproduir l’impacte que vaig sentir en aquella visita al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes. És una emoció vibrant perquè la mirada d’aquestes escultures és absolutament atemporal. Crec que poques obres d’art tenen aquesta atemporalitat; només recordo una Mare de Déu que vaig veure en un poble de Catalunya, que mai havia estat retocada i conservava aquesta mirada atemporal. En resum, la meva obra se centra en la mirada profunda, l’essència de l’ésser humà, que, al cap i a la fi, forma part de la cosmologia de la qual som partícips i hereus.

APC. Com perceps l’evolució del mercat de l’escultura en els darrers anys? Has notat canvis en el perfil dels col·leccionistes o en la manera com el públic en general s’interessa per aquesta disciplina?

MS. El desinterès per l’escultura durant massa anys ha generat un buit en el públic inversor. Però considero que la culpa no és de les institucions! El problema es va originar als anys vuitanta i noranta amb la massificació del mercat, quan tot es venia “molt i car”. Els preus eren molt elevats i, en comptes de cuidar els col·leccionistes, els vam acabar explotant. Això ho deia sovint. Els creadors som tan responsables com els galeristes d’aquella situació, i ara estem pagant les conseqüències. La gent “no ens fa ni cas” i no es ven res, només als inversors.

APC. Com encares la teva trajectòria artística en els anys vinents?

MS. Intento continuar vivint amb il·lusió i continuar produint la meva obra, que per a mi són “pensaments solidificats”. També intento gaudir de la vida, de la meva existència, i ser harmònic amb tot allò que m’envolta, tot i el meu mal caràcter (riu).

© David Borrat / EFE