Leonardo Escoda: sentir música callada

Poques vegades et trobes un artista amb un sentiment tan profundament arrelat al seu territori, amb una obra que en gran part té com a objectiu captar l’essència d’aquest territori. El seu recorregut va ser una contínua recerca pel seu entorn, pel seu paisatge, i pel compromís que tenia com a creador amb la seva realitat, una manera de ser que es pot resumir en una frase seva: ser artista és una manera d’entendre la vida, d’anar pel món, i fins i tot és una forma de trobar respostes. Fill de Roberto Escoda, un dels pintors emblemàtics de les Terres de l’Ebre, va viure des de petit vorejat de pintures i dels estris pictòrics del seu pare, un ambient que va orientar la seva vocació artística.

Creador d’una obra abstracta, que té gairebé sempre com a referent el paisatge que el va veure créixer, que vivia dia rere dia, el Delta, el seu riu, els camps d’arròs, la terra de secà amb les seves oliveres, que el traduïa en obres de lenta elaboració, amb denses pinzellades, per crear els seus espais, els paisatges. Espais amb esquerdes, amb accidents, amb costures, amb marques, espais viscuts que inviten l’espectador a la contemplació. En la seva producció el suport era un element essencial que Leonardo considerava que havia d’integrar com un element més de les seves obres. Suports que feien l’efecte de ser teles i papers trobats, teles i papers amb històries, històries que amaguen els seus secrets. I com no fer referència al vent, un altre element constant en la seva obra; tal com apuntava Arnau Puig, tota la seva obra bascula al voltant del tema del vent, omnipresent en la seva terra. Memòria del vent va ser el títol d’una mostra seva a l’Antic Ajuntament de Tarragona.

Música callada, Leonardo Escoda

Així com el vent va dipositant la seva pols i cobrint part del territori creant noves formes i amagant-ne d’altres, Leonardo treballava de manera similar, cobrint els seus suports, dotant-los de noves textures, de superfícies més denses, com si fos obra del pas del temps. La darrera mostra seva va ser Música callada, en un espai singular, el monestir de Poblet, una obra que d’alguna manera sintetitza el seu treball; en aquell entorn les seves teles transmetien el que l’artista havia volgut en titular la seva exposició.