Tarsila i el Brasil caníbal

A finals de febrer, va arribar al Museu Guggenheim de Bilbao, procedent de París, una àmplia retrospectiva de Tarsila do Amaral, abanderada i icona del Brasil avantguardista. Una iniciativa que ve a sumar-se a aquelles pioneres que van redescobrir al nostre país la pintora (Fundació Juan March, Madrid, 2009) i la modernitat brasilera (Brasil. De la antropofagia a Brasilia, IVAM, València, 2000-2001).

São Paulo-París: itineraris d’anada i tornada

París, el veritable París, el que em va deixar impressions indelebles, va ser el París de 1923. Ja ho havia conegut tres anys abans [...] però gens profund va inundar la meva sensibilitat. Sortint del Brasil en 1920 [...] vaig anar a parar a l’ambient pompier parisenc. No havia visitat cap galeria moderna.

Encara que Tarsila s’havia instal·lat a París el 1920, és després d’un breu retorn al Brasil el 1922, en el qual s’adhereix al moviment de renovació impulsat per la Semana de Arte Moderna de São Paulo i amb alguns dels seus participants —la pintora Anita Malfatti i els poetes Oswald de Andrade, Menotti Del Picchia i Mário de Andrade— forma el denominat Grupo dos Cinco, quan, de tornada a la capital francesa el 1923, s’introdueix en els cercles més innovadors de la capital del Sena. En contacte amb el cubisme depura el seu llenguatge, mentre que el descobriment del primitivisme via avantguarda l’acosta a les seves arrels brasileres. Si a São Paulo havia emprès la senda de la modernitat que condueix a París, a París inicia un camí de retorn als orígens que la portarà de nou al Brasil.

Estudo (Academia nº 2), Tarsila do Amaral (1923). © Tarsila do Amaral © Sergio Guerini

Redescobrint el Brasil: el viatge a Minas Gerais i Rio de Janeiro

Anàvem en grup, per a descobrir el Brasil […] Vaig trobar en Minas els colors que m’encantaven quan era una nena. Després, em van ensenyar que eren lletjos i caipiras […] Però més tard em vaig venjar de l’opressió, traslladant-los als meus llenços […] Pintura neta, sobretot, sense por a cànons convencionals. Llibertat i sinceritat, una certa estilització que l’adaptava a l’època moderna.

En aquest viatge a la llavor, a la recerca d’un substrat cultural, acompanyada per Blaise Cendrars i els avantguardistes paulins, que recorre Rio de Janeiro i el carnestoltes i el Brasil caipira del XVIII de Mines Gerais, Tarsila retroba els colors i les formes ingènues del barroc de la seva infància. Fruit d’això és A negra, que, amb la seva sensualitat directa i primitiva, anticipa l’etapa antropofàgica. La pintura de Tarsila ha deglutit a París la modernitat europea i, nodrida al Brasil de la tradició vernacla, està preparada per a la digestió antropòfaga.

A Metrópole, Tarsila do Amaral (1958). © Tarsila do Amaral © Marcelo Spatafora

De Pau-Brasil al Manifesto Antropófago

La meva pintura, a la qual van anomenar Pau-Brasil, va tenir origen en un viatge a Minas en 1924 […] El contacte amb aquella terra plena de tradició […] va despertar en mi el sentiment de “brasileritat”. Un altre moviment, l’Antropofàgic, va tenir el seu origen en un quadre de 1928 […] Davant aquella figura monstruosa de peus colossals, pesadament recolzats en la terra […], al qual van donar el nom d’Abaporu –antropòfag–, van decidir crear un moviment artístic i literari situat en terra brasilera.

El Manifesto Pau-Brasil (1924), signat per Oswald de Andrade —amb el qual Tarsila formarà la brillant parella Tarsiwald—, inaugura un despertar cultural nacionalista i modern que cristal·litzarà en el Manifesto Antropófago (1928). Les pintures de Tarsila es convertiran en l’emblema d’aquest moviment caníbal d’ingestió de l’aliè per a la seva metabolització en les formes mestisses de la primera avantguarda brasilera. Com predica el manifest: “Tupí or not tupí, that’s the question”.

Auto-retrato I, Tarsila do Amaral (1924). © Tarsila do Amaral © Artistic-Cultural Collection of the Governmental Palaces of the State of São Paulo / Romulo Fialdini