Maya Deren: una cadència d'imatges

Més que una cineasta experimental, Maya Deren va ser una visionària que va jugar amb el moviment, la imatge i el ritual com si fossin peces d’un mateix trencaclosques, desafiant les convencions del cinema. Ara, el Museu Etnològic i de Cultures del Món obre les portes a una exposició que li ret homenatge: Maya Deren. Una cadència d’imatges.

Nascuda a Kíev el 1917 i establerta als Estats Units, Maya Deren va ser directora, coreògrafa, escriptora i investigadora, i es va interessar especialment per la relació entre el cos i la imatge, creant obres que bevien del surrealisme i la psicoanàlisi. Meshes of the Afternoon, la seva pel·lícula més emblemàtica, es va convertir en un referent clau del cinema experimental i va ser guardonada amb el Gran Premi Internacional de films de 16 mm a Canes el 1947. Un treball que sovint es compara amb Un chien andalou, degut a la força visual hipnòtica que ha influenciat generacions de cineastes.

Meshes of the Afternoon, Maya Deren (1943)

L’exposició, comissariada per Ainize González i que es podrà visitar fins al setembre, ens acosta a l’obra i les investigacions de Deren amb un format immersiu. Sense seguir una estructura narrativa lineal ni una cronologia estricta, la mostra conté projeccions, fotografies, llibres i manuscrits. Es tracta d’un recorregut que explora la barreja entre disciplines que tant va marcar l’obra de l’artista, sempre en un equilibri entre el cinema, la dansa i l’antropologia. A través de les seves creacions, l’exposició ens convida a descobrir la singularitat del seu llenguatge visual i simbòlic, un llenguatge que transita pel límit entre el real i el somiat.

La mostra no només revisita els seus sis films acabats, sinó que també dona espai als seus projectes inacabats, mostrant-los a través d’imatges fixes i fragments audiovisuals. L’exposició inclou fragments de les seves obres més representatives, com la ja mencionada Meshes of the Afternoon, una peça essencial del cinema experimental nord-americà, Witch’s Cradle, un film inacabat que reflecteix la seva fascinació pels objectes surrealistes, i A Study in Choreography for Camera, una obra que proposa una nova relació entre cos, espai i moviment. El recorregut expositiu acaba amb les seves estades a Haití, on Deren va dur a terme una investigació sobre els ritus vudú, finançada per la beca Guggenheim el 1946. Aquest viatge va marcar profundament la seva obra, ja que més enllà de la seva contribució al cinema experimental, Deren també va ser una figura clau en la intersecció entre l’avantguarda artística i les tradicions considerades no occidentals.

A Study in Choreography for Camera, Maya Deren (1945)

La seva estada a Haití, inicialment concebuda com un projecte cinematogràfic sobre la dansa ritual, la va portar a aprofundir en el vudú com a fenomen cultural integral. A mesura que avançava en la seva investigació, va comprendre que la dansa no es podia analitzar de manera aïllada, sinó que estava intrínsecament lligada al ritual, a les creences religioses i a la història del país. Això la va dur a abandonar la idea original d’una pel·lícula per centrar-se en l’estudi d’aquesta pràctica espiritual en tota la seva complexitat.

L’interès de Deren pel fragment i pels símbols carregats de significat global travessa tota la seva trajectòria. Ella mateixa es definia com a poeta abans que cineasta, assegurant que pensava en imatges i que la càmera era el mitjà perfecte per plasmar les seves idees sense la necessitat de paraules.

Divine Horsemen: The Living Gods of Haiti, Maya Deren (1954)