Opinió
La cultura com a resposta a un futur incert
Una mirada retrospectiva als últims vint-i-cinc anys no pot fer sinó constatar que les tesis mil·lenaristes anaven errades. El món no s’ha acabat. L’arribada de l’any 2000 no va implicar cap col·lapse tecnològic, ni les portes de l’infern es van obrir al so de les trompetes de l’Apocalipsi. Irònicament, però, aquests mateixos vint-i-cinc anys han estat marcats pel que alguns teòrics socials anomenen la lenta cancel·lació del futur: les crisis econòmiques cícliques, la desarticulació dels fonaments socials i polítics de la democràcia, la ràpida acceleració tecnològica i la certesa de l’emergència climàtica ens aboquen a una situació d’incertesa radical i al retorn de propostes ultraconservadores. La precarietat i la temporalitat laboral, la dificultat d’accés a l’habitatge o l’impacte de la intel·ligència artificial han generat un malestar enorme entre els treballadors i les treballadores de la cultura.
En aquest context, l’àmbit cultural s’ha convertit en espai de tensions socials i polítiques que fa palès el paper de l’art més enllà de la funció recreativa i d’entreteniment al qual alguns el volen relegar. Per això, l’aposta pels drets culturals, que fa anys que cristal·litza arreu del planeta, és una estratègia que va més enllà d’un marc discursiu. Suposa transformar la forma mateixa com entenem la cultura: no només des de la perspectiva de l’accés, sinó des del dret a la creació i la participació. L’Estatut de l’Artista és un símbol i un repte d’aquest canvi de paradigma: millors condicions laborals i fiscals per als creadors, així com més igualtat i diversitat en el sector i en les institucions. També la intervenció sobre la intel·ligència artificial i les plataformes, per protegir els drets d’autor i la feina dels treballadors i les treballadores culturals. Així mateix, la transformació necessària de l’actual cultura fòssil: cal revisar i transformar, des dels continguts fins als fonaments productius del sistema de l’art, el paper que ha tingut en la reproducció de dinàmiques extractivistes i ecocides.
Diu Antonio Monegal que la cultura és com l’aire que respirem. Encara que pot semblar invisible, és un recurs vital, un bé essencial. La cultura ens configura tant com l’educació. Pels propers vint-i-cinc anys, doncs, necessitem que les institucions culturals i artístiques siguin una peça fonamental per imaginar futurs alternatius possibles, reforçar la democràcia i millorar, literalment i metafòrica, l’aire que respirem.
Et poden
Interessar
...
