Marta Palau, l’artista oblidada de l’exili republicà català, torna a casa

És una de les artistes nascudes a Catalunya més innovadores en les pràctiques artístiques i que més interpel·len la nostra contemporaneïtat i, no obstant això, llevat de l’exposició de La Lonja de Saragossa (2014) i el Museu Morera (2015), la seva obra no ha rebut el reconeixement que mereix fins avui, quan el Museu Tàpies, a partir del 27 de febrer, posarà fi al llarg «exili» de Marta Palau (Albesa 1934-Ciutat de Mèxic 2022).

«La meva mare va arribar a Mèxic en 1940 als sis anys sense res i sense saber parlar espanyol», diu en bon català des de Tijuana la filla de l’artista, Marta Gassol. «El meu avi Francesc —prossegueix— havia estudiat a Salamanca en temps d'Unamuno, era metge i regidor de la CNT destinat en un hospital de Terrassa, i, en acabar la Guerra Civil, va poder fugir dels camps de treball a Espanya i França abans d’aconseguir passatge per a Amèrica i, al cap de poc temps, reclamar a la seva família. No cal dir que les seves vides corrien perill de mort a Albesa».

Marta Palau i la seva germana Teresa, en el moment del seu exili.

El 8 de gener de 1940, gràcies a l’ajuda de la Junta de Ayuda a los Republicanos Espanyoles (JARE) i als cent dòlars enviats per Francesc Palau, Antònia Bosch i les seves dues filles, Marta i Teresa, van embarcar a Lisboa en el vaixell italià Vulcania rumb a Nova York. «Des d’allí —diu Marta Gassol— van haver de fer el viatge per carretera fins a Nou Laredo. La solidaritat republicana, sobretot d’un amic exiliat madrileny, i del Govern de Lázaro Cárdenas, els van ajudar a iniciar una nova vida a Mèxic amb cultius de tomàquet o cotó i la professió de metge. «La meva mare es va casar amb Albert, metge, com el meu avi matern, i fill de Ventura Gassol. El que va ser conseller de la Generalitat vivia a Suïssa i era una excel·lent persona i se sentia orgullós d’haver estat el primer ministre de Cultura del món i d’haver salvat a tanta gent durant la guerra».

Marta Gassol recorda que, una vegada instal·lats en Tijuana, el seu avi matern, amb la memòria de la Guerra Civil viva, feia broma amb la conveniència de viure a la frontera «pel que pogués sobrevenir». «Tijuana —continua dient— els recordava la seva terra natal. El clima mediterrani, les muntanyes, la mar, les vinyes». Haver nascut entre pagesos i ser filla de l’exili republicà van marcar a la seva mare. Va viure l’exili com una ferida, però també com una font de creació que la va impulsar a buscar en les seves arrels catalanes i mexicanes una manera de resistència.

Marta Palau i Ventura Gassol.

Marta Gassol retrata a la seva mare com una treballadora incansable que va practicar tots els modes de l’art, gravat, pintura, escultura, ceràmica, instal·lació o tapís. A Mèxic va estudiar pintura amb un altre artista exiliat, Bartolí, i en els anys seixanta, tapís amb Josep Grau Garriga a Barcelona. Palau va ser una de les artistes més rellevants del Mèxic contemporani, tant per la seva innovació tècnica com per la profunditat simbòlica de la seva obra. El seu art, profundament lligat als materials naturals, com a branques, el henequén, fulles de blat de moro, jute, ixtle, arrels, argila, suro o vidre, remet a una dimensió màgica i ritual que dialoga amb les cosmovisions indígenes. Però el seu discurs va més enllà de l’estètic: en les seves instal·lacions i escultures hi ha una crítica incisiva a les fronteres com a símbol de repressió, una defensa de la migració i una anàlisi aguda de les violències exercides sobre els cossos, especialment els cossos femenins.

Palau va desafiar els cànons patriarcals de l’art i es va atrevir a representar el desig sexual femení (La cascada, que pot evocar una gegantina cascada d’esperma i creació de vida) en una època i un context cultural on aquests temes eren tabú. La seva obra convida a reflexionar sobre els migrants que busquen un futur millor als Estats Units. L’experiència de l’exili li va permetre empatitzar profundament amb les vivències dels qui fugen dels seus països d’origen a causa de la violència, la pobresa o la persecució. En aquest sentit, la seva obra no sols reflexiona sobre el passat, sinó que interpel·la directament al present. «Si en la prehistòria les ones migratòries eren de Nord a Sud, ara segueixen el camí invers», diu la seva filla.

Marta Palau, Doble Muro, 2006.

Les polítiques de Trump, que intensifiquen la deportació massiva i fomenten la criminalització dels migrants i els discursos d’odi, ressonen com un ressò fosc en la pràctica artística de Palau. Les seves peces conviden a reconsiderar la frontera no com un límit, sinó com un espai d’interacció i transformació. Les fronteres no sols divideixen, sinó que també són espais on es lliuren les lluites per la dignitat i els drets humans.

Marta Gassol, que és ginecòloga en Tijuana, destaca una immensa vagina d’arpillera, titulada Ilerda, picada d’ullet al lloc de naixement de la seva mare i al poder fecundador de la naturalesa. O la instal·lació Doble Mur, set fileres de branques seques, simulant una precària escala, a penes units els fràgils esglaons, al voltant de la silueta d’una persona jacent a terra, com les siluetes de guix que dibuixa la policia. «És —diu Marta Gassol— recordatori del migrant mort a la frontera, pagès que l’única terra que posseeix és la que cobreix la seva petate i que quan mor li enterren amb ell». Escales, al mateix temps, que poden servir per a superar barreres físiques i polítiques o accedir a un estadi superior de la consciència. “Ella —diu la seva filla— no sols creava obres, sinó universos, teixits de símbols que connectaven històries humanes amb la terra, les arrels culturals i l’espiritual”.

Marta Palau, Ambientanción alquímica, 1970. Museo Amparo

Al mateix temps, Marta Palau explora la dimensió transformadora del treball manual, oblidat per les societats industrials, i reivindicant tècniques tèxtils i materials naturals per a recuperar la dignitat de les feines tradicionalment associades amb les dones, com el teixit, els nusos o el brodat. L'artista aborda la representació de la dona com a símbol de força tel·lúrica i connexió ancestral amb la naturalesa i el cosmos: la dona com naualli (embruixadora o maga), com a creadora, com a poder transformador i de metamorfosi, dona que nus fils com a fibres de vida. «Ella deia que era una naualli, la mà poderosa, màgica, creadora, cuidadora de la tribu, xamànica»; és a dir, l’art com a mediador entre el material i l'espiritual i espai de resistència», subratlla la seva filla, que serà present en la inauguració de l’exposició Els meus camins són terrestres, comissariada per Imma Prieto, directora del Museu Tàpies, amb la col·laboració del Museo Universitario de Arte Contemporáneo de la Universidad Nacional Autónoma de México (MUAC).

Marta Palau, Ilerda V, 1973. MUAC