D’un temps ençà sembla que el món dels Museus està vivint una reactivació destacable. Obertures de nous Museus com el del Barroc a Manresa o el del Renaixement a Molins de Rei són sempre bones notícies i animen a pensar en una activitat cultural intensa (potser no del tot real) que propicia (en aquests dos casos) el coneixement de moments històrics fins ara mig oblidats.
Una planificació museística que descentralitzi la cultura, que ens faci conèixer aspectes del nostre art situats en contextos diferents dels habituals, que faci recórrer el país per descobrir moments històric-artístics més enllà de l’habitual capitalitat és per força un motiu de celebració. Però la realitat és tossuda i s’entesta a mostrar-nos diferents cares del que es podria deduir d’una primera lectura dels fets que implica obrir nous equipaments.
Davant la notícia apareixen nombroses qüestions, sovint sense massa resposta:
- Estan aquests museus dotats d’un bon equip per a tirar endavant un programa que activi i possibiliti un arrelament i un creixement en el seu coneixement?
- Tenen uns bons programes d’activitats per omplir de vida i d’interès les seves sales?
- Els ajuntaments que els promouen tenen un veritable interès a donar vida a l’equipament, més enllà de la foto inaugural.
- Hi ha un bon equip d’educació que permeti endinsar-se en els moments històrics que representen?
-A banda de la recuperació dels edificis patrimonials i l’exhibició a les sales es té ben assumit que cal treballar de manera continuada en les seves activitats i la seva difusió amb mitjans i equip?
Preguntes generals que si ens centrem en el recentment inaugurat Museu del Renaixement de Molins de Rei es reforcen davant la incògnita de saber com es planteja la vida posterior a la inauguració. És evident que el Renaixement català és poc conegut i està molt bé que es posi l’accent en descobrir la vida i l’art que el van caracteritzar, i si això es fa des d’un municipi que no arriba als 30.000 habitants, tot recuperant un moment destacat de la seva història ens obre a una nova perspectiva pel coneixement de la cultura i el territori.
La recuperació d’un element patrimonial com el Palau de Requesens i el descobriment del pes de la família que el va habitar són ja de per si un primer pas interessant. Però que no es pot quedar aquí i malgrat ser conscient que cal donar temps per fer una valoració dels plantejaments i les activitats, i tot i valorar molt positivament el vincle amb la Universitat i l’anunci d’un pla educatiu, el fet que a la seva agenda només hi constin visites guiades i portes obertes, ens obre un punt de preocupació.
Plat, Andrea Negroponte (1550). DHUB
Un element molt destacable de la col·lecció que es presenta és la col·laboració entre Museus. El fet que una part important sigui cedida pel MNAC és una bona notícia que ens parla de la política d’aquest Museu d’alimentar a altres equipanents més petits i de difondre obres que en la immensitat del Museu Nacional quedarien ocultes. També és molt bona notícia poder descobrir peces que provenen del Museu del Disseny, sobretot quan la nova política engegada per aquest museu es caracteritza per un canvi de nom i per la voluntat de distanciar-se dels objectius marcats per l’ICOM en especial el que parla d’interpretar i exhibir el patrimoni material i immaterial, per això d’alguna manera recuperar encara que siguin poques peces i poder-les gaudir (remarcable la caixa de calaixos) és un bri d’esperança per totes aquelles obres que restaran tancades i oblidades al magatzem. La col·laboració d’altres Museus també es fa evident amb la cessió d’obres del Museu Tèxtil de Terrassa, del Museu de Lleida, del Museu Marès i d’Història de Barcelona, de la Biblioteca del Fons Antic de la Universitat de Barcelona i del Museu del Prado. Un teixit d’aportacions destacables i que cal remarcar com un pas endavant en la creació d’una xarxa cultural que ha d’anar creixent.
Caixa amb calaixos, Cercle de Pere Nunyes i Enrique Fernández (1525-1550). DHUB
El fet de recuperar la història d’una família influent i molt propera al poder ens parla també com la història de l’art s’ha centrat només en el coneixement d’una part de la població i ha oblidat la realitat de la resta (segur que molt diferent de l'exhibida) i això es fa especialment evident en l’apartat del Museu que porta per títol «Objectes de la vida quotidiana» i ens mostra únicament vidres delicats, ceràmiques, rellotges i boniques capses. Una situació que es repeteix en l’apartat «Dones en la història» on se’ns mostra imatges i se’ns parla de la història de dones cultes de la família Requesens, però continuem sense poder gaudir d’obres de dones artistes del renaixement català i sense conèixer la realitat de moltes dones que van coexistir amb les que ens presenten en aquest apartat.
En resum, una bona notícia que el Renaixement i el Barroc formin part d’un recorregut històric que s’expandeix pel territori i que s’obrin nous museus, però amb el gran interrogant per saber si patiran, com molts altres que intenten sobreviure, les conseqüències de manca de suport i d’haver de treballar amb mitjans migrats.
Com diu la inscripció d’una rajola amb un lema dels Requesens «Una hora més. un any».... El temps passa i moltes de les qüestions plantejades acabaran tenint resposta.
Santa Maria Magdalena, Mestre del Papagai (1540). MNAC