Sense etiquetes i contra l'imperi de la normalitat

La publicació recent del catàleg de la Col·lecció Singular Guissona és producte de la col·laboració entre la Fundació Josep Santacreu i la Fundació BonÀrea. El volum reuneix les obres de 23 autores i autors que treballen des d’una condició neurodivergent. Els treballs sorgeixen als tallers d’entitats com la Fundació Catalana de Paràlisi Cerebral, la Fundació Estimia, la Fundació Asproseat, Cal Santacreu i els Serveis d’Atenció Diürna de la Fundació Ampans.

Una realitat cada cop més important, amb un pes significatiu en les vides de tots els que hi participen. Usuaris, entitats i famílies formen una xarxa que permet un espai de creació sense que necessàriament sigui considerat un espai clínic, sinó simplement terapèutic. No obstant això, com diu Eva Calatayud, directora del programa ArtSingular de la Fundació Josep Santacreu i autora d’aquesta compilació, aquesta és una feina sense inscripció institucional en la xarxa de museus públics i fins i tot privats. Mentre el sistema de l’art ha assumit convertir-se en el reflex d’un món que incorpora drets nous cada dia, en un arc que va de la descolonialitat a l’espectre queer, el límit d’aquesta obertura aparent el marca la neurodivergència. La producció realitzada en entorns psiquiatritzats ha estat tradicionalment etiquetada com una modalitat marginal. Però, quan s’ha reconegut, s’ha fet des dels paràmetres d’una història de l’art neurotípica.

La irrupció de l’art brut durant els anys de la postguerra europea ha marcat profundament la nostra relació amb les expressions derivades de persones neurodivergents. El terme art brut omple un forat de dimensions desconegudes en la manera d’entendre l’art del segle XX. L’artista Jean Dubuffet el va encunyar a partir d’una empresa dedicada a extreure sistemàticament les creacions realitzades per pacients ingressats en institucions psiquiàtriques per després dur-les a entorns del món de l’art.

Una extracció inspirada en les empreses de caràcter etnogràfic que, a finals dels anys vint i trenta del segle passat, van donar lloc a la naixença de col·leccions i museus amb l’ambició de tenir abast universal. Entre altres motius, perquè l’objectiu era tan ambiciós com representar l’evolució de la humanitat. La Declaració Universal de Drets Humans, emesa a París l’any 1948, venia a reblar un període traumàtic en el qual la fi del món es va viure com un deliri transversal que tant afectaria persones amb una patologia declarada com aquelles altres suposadament normals. Acabada la guerra, aquell patiment havia estat el laboratori per concebre un nou humanisme. L’art brut aspirava, ni més ni menys, a integrar la bogeria en aquesta nova era de la humanitat que sortia malferida del conflicte bèl·lic. Aquell model d’integració prioritzava una segregació institucional que, amb l’excusa de protegir una diferència radical, mantenia les creacions de persones psiquiatritzades al marge de la resta del sistema de l’art.

Ara el repte és evident: incorporar les creacions d’autores i autors com les que inclou aquest volum editat per ArtSingular implica un qüestionament de “l’imperi de la normalitat”, tal com es tradueix en les institucions de l’art. Per això, un reconeixement efectiu no es pot fer aïllant per enèsima vegada les obres. Cal presentar-les i divulgar-les com a objectes integrats en un dispositiu terapèutic. El volum del qual parlem acompanya la introducció de cada autora o autor –que, per cert, no lliura cap etiqueta o diagnòstic clínic dels usuaris– amb el testimoni de les monitores. Una d’elles, Petra Gaule, resumeix l’atmosfera d’aquests tallers i diu: “Tots treballen amb gran concentració i amb ganes. Manifesten tota la seva creativitat. No hi ha pauses, aprofiten el temps al màxim, no perden ni un minut, i això es pot veure en els resultats.”

Uns resultats que, no obstant això, no circulen en condicions d’igualtat en el nostre espai públic. Les etiquetes sovint afegides per assenyalar d’on venen aquesta mena d’obres ens recorden que no compartim les mateixes condicions de ciutadania i que hi ha diferències significatives. Obres com les que s’inclouen en aquest catàleg denuncien un desequilibri de les parts i, alhora, proposen un punt de trobada entre els que les han creat i els que les consideren obres d’interès estètic. La qualitat d’aquest punt d’encontre és el que de veritat importa, allò que ens ha d’emocionar.