Arxiu Lafuente

L’arxiu Lafuente, creat el 2002, és una col·lecció documental especialitzada en l’art del segle XX. Tot i destacar pel seu fons de les primeres avantguardes i d’art de l’Amèrica llatina, el seu veritable punt fort és l’art espanyol, sobretot dels anys setanta i vuitanta, amb especial menció a tot el que va ser la transició i la contracultura. De fet, a data d’avui, per a qualsevol persona estudiosa d’aquest moment, és el millor lloc on adreçar-se per trobar informació. Per la seva importància, un dels fons més complets i exhaustius que hi ha al món, va ser adquirit en el seu conjunt per l’Estat espanyol el 2022, per completar els que es troben al Reina Sofia. L’arxiu quedarà dipositat en un centre adscrit a l’esmentada institució situat a Santander, ocupant l’antic edifici del Banc d’Espanya, amb inauguració prevista pel 2026.

Sobreviure al temps

Un dels actors principals de la contracultura, escriptor, fundador de la revista Ajoblanco, espectador de luxe d’aquells anys i amb material també dipositat a l’arxiu Lafuente és Pepe Ribas. Em va semblar oportú acostar-me a casa seva, a Viladamat, al mig de l’Empordà, per demanar-li l’opinió sobre el tema. Com sempre, em va obsequiar amb un reguitzell d’històries i anècdotes amb tot luxe de detalls. Gran coneixedor del moment i de tot allò que es cuinava a l’època, la coneixença i els contactes que atresora, afegits a les hores de treball dedicades, l’han convertit en una figura bàsica per entendre què va passar, però també què està passant, amb molts dels protagonistes d’aquells anys.

Dificultats i subsistència

Em parla de les dificultats de molts d’ells, i de com la venda dels seus arxius els ha ajudat a subsistir, de com s’ha perdut una gran quantitat d’obres de l’underground, i de la bona tasca portada a terme per Lafuente, no solament salvant el material i ajudant els autors, també centralitzant tota aquesta informació en un mateix lloc, un fet que ens ajuda a entendre millor el moment, però sobretot, amb la capacitat de trencar amb aquesta visió massa lineal del món de l’art que deixa enrere altres plantejaments artístics també presents a l’època. Pepe Ribas carrega contra la manca de pluralitat a casa nostra, segons ell, una de les raons per les quals hi ha gent que marxa. El mateix Miralda, en una entrevista publicada el 20 de maig passat a El Punt Avui, qüestiona el que ell anomena “manca d’interès i de visió de les administracions catalanes”. Però la llista és més llarga. Nazario, Mariscal, Joan Estrada, Isa Feu, Roger Subirachs, Antonio Pàmies, Salvador Costa, Montesol, Jordi Socias, Pepichek, el Farry, o l’arxiu de la revista Star. Tots ells estan vinculats estretament a Catalunya, però han decidit que els seus arxius marxin fora.

En resum, cal seguir amb el procés de recuperació iniciat pel MNAC, però no n’hi ha prou, cal fer més, fa massa anys que estem sota mínims. Cal d’una vegada una aposta seriosa per la cultura de casa nostra per part de les administracions. Qui perd els orígens, perd la identitat.