El Celler Perelada de RCR

L’exitosa història dels arquitectes Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els garrotxins RCR, inclou, a banda dels mèrits que han anat acumulant, una obra de referència a les comarques de Girona, el conjunt d’edificis que conformen el nou Celler Perelada. L’obra, des de la seva inauguració, l’any 2022, és conseqüència d’un llarg procés d’estudi i anàlisi que, només per aquest detall, mostra la maduresa d’aquest equip a bastament valorat, tant al nostre país com al conjunt de l’arquitectura mundial, que va culminar, l’any 2017, en l’obtenció del premi Pritzker, el més important de l’arquitectura moderna. Vaig tenir la sort –i el plaer– de formar part del grup Arquitectes per l’Arquitectura (AxA), que el 2022 hi vàrem fer una visita que ha quedat en la memòria de tots com una experiència que recordarem sempre.

Fidelitat i rigor

Per parlar de l’obra que justifica aquest article, em sembla interessant analitzar, com a punt previ, els recorreguts de la trajectòria dels RCR; no han estat mai uns arquitectes basats en la superficialitat. La seva fidelitat permanent als seus orígens garrotxins, al seu paisatge, a la geologia, a la natura i al clima, conformen la manera d’entendre la seva obra. Des d’aquests punts de partida, han anat traçant una trajectòria ascendent arreu que els podria assimilar a altres artistes que històricament han estat fidels als seus orígens per assolir la universalitat i que han transcendit en la cultura mundial.

Més enllà de la materialitat

En les seves primeres obres quedava clar que el paisatge i els orígens serien els punts de sortida, tot investigant sistemes, materials, colors i natura, en la recerca constant d’un vocabulari que donés consistència a la seva voluntat d’expressió a través d’un “idioma” propi; així que ells van exposar des de sempre en les seves obres el “procés creatiu” més enllà de la materialitat o de les formes que en formaven part. No ha estat una trajectòria superficial, perquè la seva recerca ha estat basada en els “sistemes d’interpretació” i en les respostes a les preguntes que el tema i el lloc els demanaven.

Celler Perelada

En aquest context, l’encàrrec del nou Celler Perelada va passar a ser un punt culminant de tot aquest llarg procés i, per fer-ho, les condicions de l’encàrrec, el lloc i el programa, el caràcter de l’edifici, en bona part industrial, van representar el millor camp de reflexió de tots els coneixements anteriors. Una obra que podria resumir, a tall de tesi doctoral, les conseqüències finals de tants anys de voluntat de ser i la recerca d’un món particular i intransferible. Hi van intervenir de manera positiva algunes circumstàncies específiques que van ajudar a aquesta singularitat: la primera va ser que l’encàrrec, iniciat a principis de segle, va allargar les reflexions inicials en una mesura de singular dimensió temporal que va ser determinant per, en la recerca assajada durant tants anys, provocar una relectura permanent dels objectius, atenent a les pròpies determinacions del client i les anàlisis del procés industrial, així com en les aproximacions de les estratègies del projecte. Aquest fet, que podria semblar un inconvenient, tot i les dificultats que afegia al procés, va ser fonamental per delimitar amb precisió mil·limètrica les determinacions de l’abast dels diferents aspectes de l’obra.

Recerca expandida

La segona, també important, va ser la intervenció dels experts enòlegs, liderats per Delfí Sanahuja, que van determinar l’estructura del funcionament industrial i enològic per obtenir els millors vins possibles fets amb els raïms procedents de les vinyes històriques de la propietat, a les quals es va afegir la col·laboració de les enginyeries que determinaven l’organització, els tipus d’estructura i la necessària qualitat sostenible de tot plegat. Aquest treball d’equip, que en molts edificis no és tan necessari, va determinar, en aquest cas, una perfecta coordinació dels esmentats processos de projecte dels RCR, dotant el conjunt d’una diversificació d’intencions que repercutien en els meravellosos resultats de l’edifici (a banda dels vins, molt bons, que s’hi produirien...). Totes aquestes aparents dificultats van facilitar als RCR el major coneixement de les estratègies que el projecte necessitava; van visitar moltíssims cellers de tot el món i van constatar que, a banda d’unes excepcions, la majoria recorrien al festival de formes “personalitzades” per arquitectes de nom però sense estratègia profunda, el camí abonat per quedar com icones d’un moment passatger, condemnades a l’oblit un cop superada la inicial etapa gloriosa de la seva moda.

Identitat i sostenibilitat

Així que el projecte, a mesura que s’allargava i es feia més divers, el van utilitzar els arquitectes com una ocasió d’aprofundir en l’esmentada reflexió sobre l’estratègia general del complex procés de creació del conjunt. Com els bons vins, s’enriquia en tots els conceptes amb el llarg període d’incubació. Volien fer una obra contundent i permanent i amb la major sostenibilitat. Se sumava estrictament a aquesta experiència, a banda del sector de la vinificació, la producció, reserva i l’embotellat, i l’afegit d’una sèrie d’elements aparentment perifèrics, que acabarien sent essencials, com els itineraris de les visites, les sales d’exposicions, el celler de gran reserva, però també les preexistències: el paisatge i l’edifici que integrava les antigues feines agrícoles, anomenat La Granja, un conjunt edificat per l’arquitecte noucentista Adolf Florensa, una barreja de neoclassicisme i arquitectura popular de fort impacte visual.

El paisatge com a protagonista

Com sempre, la base era el paisatge, el del lloc, el de l’entorn i el de les llargues vistes en els diversos horitzons, i la preservació de La Granja. Aquest inconvenient major es va convertir en la base per ordenar un jardí superior que relligava la intervenció en una gloriosa planta soterrània, on l’espectador descobreix la riquesa espaial d’un recorregut d’espais extraordinaris d’exposició de la història del celler i dels seus paisatges, que culmina en el gran espai de producció i reserva, una autèntica meravella que s’amaga –reverent– sota el nou paisatge superior que les seves cobertes han creat. Assumir la presència de l’antiga Granja, com a seu de les activitats més externes, transforma l’espai de recepció, de caràcter gairebé popular, en un jardí propi de la història de l’equip, mostrant la saviesa d’integrar passat, present i futur, amb una proposta amb voluntat de permanència.