CDMX & César Martínez -ex Teresa Arte Actual-: un crit crític d’humanitat

La ciutat de Mèxic, abans anomenada DF, no s’acaba mai. Trenta milions d’habitants, com quasi tota Espanya, interaccionant. Sempre és un plaer tornar a visitar aquesta ciutat plena d’energia, creativitat, contrastos socials i natura -el parc de Chapultepec, on es concentren els grans museus de la ciutat. La primera parada obligada és al centre d’art “ex Teresa Arte Actual”, al bell mig del rovell de l’ou de la vida política, social i turística del cas antic; per això, no és estrany que per arribar al recinte alguns cops el tema es compliqui. Potser el nom del centre sobta, però és que apel·la a la història d’aquest antic convent reconvertit en temple pagà de l’art. La directora Valèria Macías recorda la tradició d’exposicions i accions artístiques de risc i d’innovació, alhora la programació de l’espai també vol recordar artistes singulars i de dilatada trajectòria que mereixen tenir un reconeixement pel seu treball. I és aquí on hem de parlar de César Martínez, un gran creatiu a banda de ser una persona meravellosa. El vaig conèixer fa dos anys gràcies a la intermediació de l’artista català-mexicà Roc Parés. César va viure durant anys a Madrid i va connectar amb autors tan potents i singulars com Marcel·lí Antúnez, a banda de tenir obra a col·leccions com la Fundació Sorigué.

César Martínez durant la residència a Banyoles.

Fa dos anys vaig tenir el privilegi de visitar el seu taller a Ciutat de Mèxic i va sorgir la possibilitat de fer una residència a la ciutat de Banyoles de la mà de la Fundació Lluís Coromina Isern. El treball era interactuar amb els residents de la Fundació Mas Casadevall, especialitzada amb trastorns de l’espectre autista (TEA). En César va entomar el repte sense vacil·lacions. La veritat és que durant el mes que va estar a Banyoles -i que va haver de marxar corrents cap a Mèxic, en un viatge llampec de cinc dies, per recollir un guardó destacat del Ministeri de Cultura del Govern Mexicà- no va parar de treballar amb molta mà esquerra, amb infinita paciència i amb creativitat desbordant. El resultat de tot aquest procés -motlles de surrealisme palès que es recrearan amb cera, ceràmica i pasta de paper-, es pot veure a l’exposició de Mèxic en format vídeo; entre el 2025 i el 2026 es podrà veure tot el treball desenvolupat a la capital del Pla de l’Estany i de la capital de Catalunya, a l’uníson, a les sales d’exposicions de la Fundació Coromina Isern.

La Idea y la Odisea, César Martínez. © Ex Teresa Arte Actual/Javier Jair Cruz Galván

Però tornem a l’ex Teresa: la proposta ens convida a fer un recorregut retrospectiu vers les diferents etapes d’experimentació de l’autor. En primer terme, i mentre intentem no marejar-nos pels pendents del terra de l’edifici, trobem les escultures de cera en mida real. Aquestes, com una colla de zombis, es posen davant nostre amb un ble encès al cap mentre simbolitzen, entre altres coses, la llum del coneixement humà. A sobre seu, esquelets remen en un viatge vers l’altre món. Als laterals les làpides que juguen a la poesia visual al més pur estil de Joan Brossa. I com si es tractés d’una caverna platònica, de la foscor a la llum del coneixement, trobem el primer inflable de l’autor fet amb materials foscos i que ben il·luminats projecten unes ombres misterioses mentre representen un davallament contemporani. Posteriorment, entrem a la llum: una capella barroca de frescos i daurats s’interrelacionen amb escultures nascudes durant l’època del covid. Obres tridimensionals toves i que s’inflen d’aire i de llum -i es desinflen d’aire i de llum- de manera repetitiva, com si d’un batec humà es tractés. Nadons, figures d’homes i dones a cos sencer levitant pel cel, rostres que es confronten… són alguns dels representants humans que interactuen amb un ciutadà compromès a sentir i gaudir d’una exposició de corpus intel·lectual i voltatge estètic.

'Cuerpo suspiro (Sucesos escultóricos: esculturas inflables)', César Martínez (2002-2024)

Abandonem l’espai del temple, dels obscurs i dels clars, i passem per sota d’una bandera europea gegant, amb molta intrahistòria, dins la qual les estrelles són màscares de la revolucionària Comandante Ramona de l'Ejército Zapatista de Liberación Nacional. Reflexió punyent. Silencis i pensaments entre el petit grup que rebem aquesta visita guiada exclusiva. Posteriorment, obres de primera època fetes amb dinamita que en comptes de destruir, construeixen. Com sempre, César deconstruint el sentit hetereonormatiu d’allò quotidià. I arribem a la darrera sala, curulla de sentits i projectes genials: bitllets que es converteixen en una denúncia del colonialisme; figures comestibles de petit format i com si d’una partida d’escacs es tractés; “góndoles” mexicanes -traineras- de caràcter popular que es passegen per tots els rius de les grans capitals europees o fotomuntatges de Carles V publicitant la xocolatina que es feu popular a la capital mexicana i que té el rerefons del domini de materials tan preuats com la Xocolata, una de les dolces paraules d'origen nàhuatl que formen part de la nostra llengua. En fi, un gaudi de retrospectiva, un gaudi de compromís social i visió crítica per fer del món un lloc millor. Gràcies César.

'La bandera zapArtista', César Martínez (2021)