El gran crític malastruc: Mario Praz

Mario Praz (Roma, 1896-1982) era essencialment un savi. La seva especialitat eren les belles arts – Gust neoclàssic, Els sis-cents i el barroc a Anglaterra- però també la literatura romàntica i finisecular, com ho mostra aquest llibre opulent que és La carn, la mort i el diable en la literatura romàntica.

Praz va tenir la fortuna de fer-se amic de la sofisticada i rara colònia anglesa que viva a Florència abans de la Segona Guerra Mundial, i en especial de la singular escriptora i crítica d’art Vernon Lee, lesbiana i sàvia, que li va facilitar estades i estudis a la Gran Bretanya. Aquest suggeridor gueto britànic es reflecteix (encara que sense sexe, i és una llàstima) a la pel·lícula Un te amb Mussolini, de Franco Zeffirelli. També el Mario Praz final, solitari i malenconiós, que vivia en un palau amb quadres i mobles neoclàssics, inspira el professor de l’obra de Visconti Retrat de família en interior (1974), imatge – molt elegant- que va disgustar el professor.

Vaig conèixer (1979) el vell Praz a Roma gràcies a la poeta Maria Luisa Spaziani, que escrivia sobre La casa de la vida, un dels notables llibres de Praz, barrejant art i biografia. Vaig tenir la sort que Praz em mostrés part del palau, gairebé tot cobert amb llençols blancs, perquè el servei roba (natural) però no sap on ven les peces. Praz em va dir que era malastruc -podria caure un llum o fer malbé l’ascensor- i li va agradar que jo digués que no m’importava.

Parlem de l’excelsitud de l’art barroc -recordava la Cartoixa de Granada- i de la fi de segles, bell i verinós. Era un vell amb boina, d’antiquada elegància, conservador per distinció i odi (o menyspreu) a allò “modern”. En llegir Antoine Compagnon, he sabut que tot era a Praz, qui en el seu Viatge a Grècia, abans de la Guerra, es va atrevir a dir que aquesta Grècia moderna era pobra i lletja. Mario continua sent fonamental.