Els autoretrats de Vivian Maier

L’obra de Vivian Maier (Nova York, 1926 - Oak Park, 2009) és un dels llegats més importants de la fotografia del segle XX, i ara es pot tornar a revisitar a través de l’exposició ‘L’autoretrat i el seu doble’, presentada a la Sala d’Exposicions del Govern, al Parc Central d’Andorra la Vella.

El que singularitza Maier no és només el volum extraordinari de la seva obra —més de 120.000 negatius—, sinó l’enigmàtica manera en què va fer de la seva pròpia imatge un punt de trobada entre el món exterior i el seu univers interior. L’exposició, comissariada per Anne Morin de DiChroma Photography, convida a explorar gairebé un centenar d’autoretrats que semblen projectar una mirada que es reconeix en el reflex d’una finestra, una ombra o un mirall.

Maier va viure una vida discreta treballant com a mainadera mentre acumulava, sense pretensions, un vast arxiu d’imatges que ni tan sols va revelar en vida. Només l’any 2007, gairebé per accident, el seu arxiu va sortir a la llum, desencadenant una reavaluació de la seva figura. Aquest descobriment tardà ha convertit Maier en un fenomen global, i el seu nom es troba ara al costat de figures icòniques com Diane Arbus, Robert Frank i Helen Levitt.

© 2024 Maloof Collection

Els autoretrats, que s’exposen a Andorra fins al març, estan datats entre les dècades de 1950 i 1980 i ens transporten als carrers de Chicago i Nova York, revelant l’habilitat de Maier per captar l’essència dels espais urbans. En aquests retrats no només hi ha un testimoni del seu entorn; també hi ha un diàleg íntim entre l’artista i el seu propi reflex, un joc de presències i absències que estableix una reflexió sobre la identitat. En un temps en què la imatge personal s’exhibeix sense reserves, la proposta de Maier, de mirar-se a si mateixa amb distància i curiositat, esdevé moderna i alhora contracultural.

Les seves composicions, plenes de detalls, fan que cada imatge sembli alhora espontània i meticulosament deliberada. Al mateix temps, es perceben com una reivindicació de la seva presència, malgrat haver viscut en l’anonimat durant la major part de la seva vida.