Dones de paraula: el llegat de la veu femenina

La paraula és una de les manifestacions més poderoses del pensament humà, és el pont entre el que imaginem i el que podem compartir. Malgrat la seva transcendència universal, la història ens recorda que el domini de la paraula, tant escrita com oral, ha estat controlat majoritàriament per homes. I tanmateix, és de la mare, de la veu femenina primigènia, d’on aprenem el llenguatge que ens permet entendre i interpretar el món. Al Museu Frederic Marès, l’exposició ‘Dones de paraula’ obre una reflexió sobre aquesta contradicció, traçant un recorregut que reivindica el paper de les dones en la construcció de significats, en la creació de discursos i en la lluita per conquerir el seu propi espai dins del relat històric.

Comissariada per Maria Garganté, aquesta mostra és una immersió en com les dones han utilitzat el llenguatge –escrit, parlat o silenciat– per deixar una empremta en un món que sovint ha intentat esborrar-les. A partir de referències que van des de la tradició bíblica i la mitologia grega fins a la modernitat i l’art contemporani, l’exposició construeix un relat profund i reivindicatiu. No només parla de dones que van “prendre la paraula”, sinó que també es fixa en com aquestes paraules han estat marginades, reinterpretades i, finalment, rescatades.

L’exposició s’articula en tres àmbits principals que exploren el paper de les dones en l’esfera intel·lectual, iniciant el recorregut traslladant-nos als segles XVI al XVIII, un període on llegir o escriure era, per a les dones, un acte gairebé subversiu. En aquesta època emergeixen figures com Teresa de Jesús o Hipòlita de Rocabertí, que van fer del convent un espai d’intel·lectualitat femenina, o salons literaris que combinaven cultura i política. Les seves obres són testimonis d’una creativitat que no demanava permís. Escriure, aleshores, no era només un gest artístic, sinó un desafiament a l’ordre establert.

'Dama de l’ermini', segon quart del segle XVI. Museu Frederic Marès. © Foto: ArtWorkPhoto.eu

El segon espai expositiu se centra en Santa Anna, qui, segons els evangelis apòcrifs, no només va ser mare de Maria sinó també la seva mestra. És una metàfora potent de la transmissió de coneixement: la paraula com a herència cultural i espiritual. Maria, amb el simbolisme de la Immaculada Concepció, esdevé un emblema de saviesa que traspassa les fronteres religioses per convertir-se en una icona d’educació i lideratge. Aquí, el rol de les dones com a transmissores de cultura i espiritualitat s’entrellaça amb el seu paper com a generadores d’idees, alliberant-les d’una visió purament passiva o decorativa.

'La túnica Cassandra', Kima Guitart (2020-2021)

L'última secció explora el silenci i la marginació de les veus femenines. Figures com Cassandra, la profetessa grega que mai va ser escoltada, o Maria Magdalena, sotmesa a contínues reinterpretacions, encarnen aquest menyspreu cap a la paraula femenina. Aquesta problemàtica troba eco en les sibil·les clàssiques, a qui s’atorgava una veu oracular que només podia ser legitimada per una mediació masculina. Aquests relats es connecten amb les experiències de dones contemporànies com Josefa Tolrà o Eulàlia Valldosera, que, des del terreny de l’art han reconquerit l’espai de la paraula com a canal de connexió, sanació i creació.

En definitiva, ‘Dones de paraula’, que es podrà visitar fins a finals de maig, és una reflexió potent sobre els mecanismes que han limitat la paraula femenina i, alhora, sobre les estratègies que les dones han desplegat per fer-la seva. És un gest de reparació simbòlica, una crida a reconstruir genealogies oblidades i a reconèixer la centralitat d’aquesta veu.

'Logos I, II', Eulàlia Valldosera (2017)