Torres-García torna a la Sala Parés

La Sala Parés celebra des de dissabte, el 150è aniversari del naixement de Joaquín Torres-García (Montevideo, 1874-1949), una de les figures més destacades de l’art modern del segle XX. Amb l’exposició "TORRES-GARCÍA. Entre el Noucentisme i les avantguardes (1891-1934)", es reivindica el profund vincle de l’artista amb Catalunya i el seu vincle amb la Sala Parés, que va acollir la seva primera exposició el 1897. La mostra reuneix al voltant de 120 obres que ofereixen una panoràmica completa del seu desenvolupament artístic, des dels inicis marcats pel Noucentisme fins a l’assoliment del constructivisme.

Torres-García va arribar a Catalunya el 1891, amb només 17 anys, instal·lant-se inicialment a Mataró amb la seva família. Ben aviat es va traslladar a Barcelona, on va decidir dedicar-se plenament a l’art, estudiant a l’Escola de la Llotja i connectant amb els cercles culturals més influents del moment. Les primeres obres de l’artista, exposades en aquesta mostra, són un testimoni de la seva formació inicial. Un exemple significatiu és la còpia d’un autoretrat de Goya que obre la sèrie Los Caprichos, així com una composició d’inspiració goyesca basada en el sanatori mental de Salpêtrière a París. Aquestes peces, amb personatges marginats i escenes que suggereixen un fil de bogeria, connecten amb el miserabilisme propi del modernisme català de segona generació i amb l’esperit de les grans revistes artístiques de l’època que arribaven.

La relació de Torres-García amb el Noucentisme va ser molt important, sobretot pel paper central que va tenir en la decoració del Saló de Sant Jordi al Palau de la Generalitat entre 1912 i 1917. Aquesta etapa de la seva trajectòria està representada a l’exposició amb obres preparatòries per a aquests frescos, que sintetitzaven ideals clàssics amb un fort component simbòlic i catalanista, com ‘La Catalunya Eterna’: la figura idealitzada de Catalunya, encarnada en una dona al costat del foc etern, es combina amb altres elements com l’olivera, la figura de Pallas Athena i les quatre barres de l’escut de Catalunya, tot plegat dins una composició d’una gran força visual. No obstant això, avui dia la manera com estan exposats aquests frescos al Palau de la Generalitat altera la visió original concebuda per Torres-García, ja que les alçades dels sostres no permeten reproduir el diàleg entre els pilars situats a la part inferior i les al·legories a la lluneta superior, que representava l’ideal en un món gairebé platònic.

'La Catalunya Eterna', Esbós pel primer fresc del Saló de Sant Jordi. Joaquín Torres-García (1912)

L’any 1916 marca un punt d’inflexió en la seva obra. En aquest moment, Torres-García comença a deslligar-se de la rigidesa teòrica del Noucentisme per endinsar-se en una pintura més lliure i intuïtiva. En aquesta etapa, s’aprecia una clara simplificació de formes i siluetes, amb un ús destacat de traços negres per delimitar contorns i donar força als elements principals. Aquesta síntesi entre les influències postimpressionistes i les avantguardes i aquest canvi estilístic s’accentua a partir de 1917, quan Torres-García comença a abordar temàtiques relacionades amb la modernitat urbana amb escenes plenes de dinamisme.

De la seva etapa a Nova York, l’exposició també inclou una selecció de dibuixos inèdits que només s’havien mostrat anteriorment a una exposició anomenada Trazos de Nueva York, que es va presentar a la mateixa ciutat i posteriorment a Buenos Aires. És la primera vegada que aquests esbossos es poden veure a Catalunya. Realitzats amb tinta, són apunts àgils que capturen elements característics de la ciutat moderna, com ara ponts, vaixells, carros i cavalls, des d’una perspectiva que posa de manifest l’atracció de Torres-García pel moviment inherent a les ciutats.

Miscelánea de Nueva York, Joaquín Torres-García (1920)

Entre mitjans dels anys 20 i gairebé els 30, Torres-García viu una època de gran complexitat, com testifiquen les seves cartes a Rafael Barradas. En aquestes, revela la seva fascinació pel classicisme, que considera un vehicle per connectar amb un ordre superior i transcendent. Al mateix temps, l’artista desitja representar la modernitat, però no de manera mimètica. Aquesta tensió entre el classicisme i la modernitat el porta a explorar influències del cubisme i a reinterpretar algunes de les priemres obres de Picasso. Progressivament, Torres-García desenvolupa un llenguatge propi i comença a utilitzar la retícula com a eina per congelar fragments de la realitat moderna en composicions d’ordre superior. Aquest llenguatge es consolidarà definitivament a partir del 1929 amb el seu art constructivista. Sergio Fuentes, comissari de l’exposició, subratlla la importància de tot aquest recorregut per entendre com Torres-García va buscar transcendir la representació estètica per connectar amb una dimensió universal i simbòlica de l’art.

'Hombre gris', Joaquín Torres-García (1925-1926)

Al mateix temps, l’exposició dedica una secció especial a les joguines que Torres-García va crear al llarg de la seva trajectòria, que, concebudes amb un fort esperit pedagògic, el van portar a fundar la Asociación del Juguete Desmontable entre els anys 1917 i 1919. El valor d’aquestes joguines rau en la seva capacitat de fomentar el pensament constructiu fomentat en les teories pedagògiques alemanyes que posaven èmfasi en l’aprenentatge a través del joc i en la destrucció i reconstrucció de les peces que permetia explorar noves formes.

Amb el temps, les joguines de Torres-García van evolucionar cap a dissenys cada cop més abstractes i geomètrics, culminant durant la seva etapa a Nova York, on les formes arriben al seu extrem de simplificació i abstracció, com exemplifiquen peces icòniques com 'Hombre Gris'.

En definitiva, l’exposició a la Sala Parés ret homenatge al llegat de Torres-García alhora que reafirma el compromís de la galeria amb la difusió i reinterpretació de les figures clau de l’art modern. La mostra ofereix una visió interesantíssima de l’evolució de l’artista i reivindica, amb èmfasi, la trajectòria d’un dels creadors més rellevants del segle XX.

'Mujeres de pueblo', Joaquín Torres-García (1911)