Museu Habitat: reimaginar les institucions culturals

Sota la premissa que el museu del segle XXI ha de deixar de ser un santuari intocable del passat per convertir-se en un espai viu, dinàmic i crític, s’emmarca Museu Habitat: Capgirar encanteris, una trobada internacional que, des d’ahir i fins demà, 27 de novembre, reuneix experts, artistes, i activistes amb l’objectiu de repensar què pot i què ha de ser una institució museística avui dia.

Organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i sota la direcció de Manuel Borja-Villel, aquesta trobada proposa un espai d’experimentació i reflexió col·lectiva. No es tracta només de discutir sobre el museu com a edifici o col·lecció, sinó de plantejar-ne la transformació radical en un marc ampli que aborda qüestions com la memòria, la redistribució, el colonialisme i les fronteres. És un programa que aposta pel canvi estructural més que per simples ajustos estètics o semàntics i que entén la cultura com a vehicle de cohesió social i com a esperit crític davant els reptes contemporanis. Els museus, en aquest sentit, no poden quedar al marge i han de ser espais oberts, inclusius i capaços de generar reflexió crítica sobre els marcs que han configurat la museologia tradicional.

Una de les qüestions centrals que marquen el debat de les jornades és la restitució, entesa com una pràctica que no només implica retornar objectes o béns materials, sinó que també qüestiona el model de poder i propietat dins del sistema museístic. Aquesta restitució es vincula a una reflexió profunda sobre la història del colonialisme, l’extractivisme i les dinàmiques d’injustícia social que han modelat moltes de les col·leccions actuals. És una crida a reescriure la història de manera més inclusiva, a reconèixer les veus i els subjectes que han estat silenciats durant segles. Aquesta perspectiva transformadora que convida a repensar les institucions i les seves narratives va ser el fil conductor de les dues conferències que van inaugurar les jornades Museu Habitat d’ahir, a càrrec de Fatima El-Tayeb i Joana Masó, que van explorar com els arxius i els museus poden esdevenir espais de resistència, cura i reconstrucció col·lectiva.

La institucionalitat en disputa i arxius transformadors

Fatima El-Tayeb, professora a la Universitat de Yale i una de les figures més destacades en els estudis postcolonials i decolonials, va oferir una conferència que va qüestionar els fonaments de la idea d'Europa. La seva ponència va subratllar com la visió hegemònica d’Europa, construïda al llarg de segles, s'ha basat en una jerarquia racial que ha separat l'Europa blanca i cristiana de la resta del món, excloent i invisibilitzant les interseccions històriques que han configurat aquest continent. A través d’una anàlisi de la història europea i el llegat colonial, El-Tayeb va defensar la necessitat de reimaginar Europa des d’una perspectiva decolonial, proposant una nova mirada que integri les contribucions i les històries silenciades de les comunitats racialitzades, migrants i altres grups marginalitzats.

Un dels eixos centrals de la seva conferència va ser la importància dels arxius com a eines de transformació. Va destacar que els arxius no són simples repositoris d'informació, sinó que poden ser espais actius per a la creació de memòries alternatives i interseccionals, capaços de qüestionar les narratives establertes. En aquest sentit, El-Tayeb va parlar de projectes com Unarchiving Black Knowledge o Digital Black European Archive, que busquen establir connexions entre les comunitats racialitzades i els arxius hegemònics. Aquesta iniciativa proposa una relectura dels arxius tradicionals a través d’una òptica inclusiva, amb l’objectiu de construir una nova narrativa històrica que combati el racisme estructural i reconegui les contribucions de les cultures no europees. La conferència va posar de manifest com els arxius poden ser espais de resistència cultural i política, capaços de transformar la nostra comprensió del passat i obrir camins cap a un futur més just i igualitari.

Màscara antropomòrifca de Costa d'Ivori. © Museu Quai Branly

Una cultura de la restitució

Per la seva banda, Joana Masó, professora de la Universitat de Barcelona, va oferir una intervenció centrada en la figura del psiquiatre Francesc Tosquelles i el seu model innovador de psiquiatria, que trencava amb les estructures clàssiques de l’atenció a la salut mental. Tosquelles, conegut per la seva aproximació humanista i social a la psiquiatria, va introduir el model cooperatiu en els hospitals psiquiàtrics, promovent l’ús de les pràctiques artístiques com a eina terapèutica. Aquesta pràctica va transformar els hospitals en espais de cura col·lectiva, on la creació artística es va convertir en una via per al reconeixement i la sanació de les persones internades.

Masó va analitzar com, posteriorment, l’art creat en aquests espais va ser reclassificat com a art brut, una denominació creada per Jean Dubuffet. No obstant això, segons la seva crítica, aquesta classificació va descontextualitzar el seu origen i finalitat, transformant-lo en una categoria aïllada, gairebé exòtica, i excloent el seu vincle amb el procés de cura i la reinvenció col·lectiva. Aquesta transformació en art outsider va obviar la naturalesa comunitària d’aquestes obres i el seu significat profund dins d’un sistema de cura i transformació social. Masó va qüestionar les dinàmiques d’apropiació cultural i va defensar la restitució d’aquest art als seus contextos originals, amb l’objectiu de reconèixer la seva essència i història.

La conferència va convidar a reflexionar sobre les implicacions de la restitució no només en termes d’objectes físics, sinó també en la recuperació de significats, contextos i pràctiques que han estat invisibilitzades per les institucions culturals. Masó va suggerir que el procés de repatriar aquestes obres d'art hauria de tenir en compte una nova escenografia museística, que respecti els orígens històrics i les condicions socials en què van néixer. Aquesta visió de la restitució, que inclou l’aspecte simbòlic i social de les obres d'art, planteja un desafiament a les institucions culturals perquè repensin els seus processos d’exhibició i reconeguin les connexions profundes entre art, salut mental i la comunitat.

Francesc Tosquelles amb una escultura d'Auguste Forestier, artista resident a l'hospital Saint-Alban. © Arxiu Familia Tosquelles.

Ambdues conferències van proporcionar una mirada crítica i profunda a la relació entre les institucions i les pràctiques socials i culturals, subratllant la necessitat de transformar els arxius, els museus i les altres institucions culturals no només com a repositoris de coneixement, sinó com a espais dinàmics i actius per a la transformació social i cultural. S'ha de defensar la creació d’institucions que siguin capaces de reconèixer les històries silenciades i d’integrar les veus de les comunitats que han estat excloses dels relats oficials, contribuint així a un procés de reparació històrica i de creació d’un futur més inclusiu i just.