Adrià Ciurana: un reflex del nostre temps

Aquesta tardor ha tancat l'exposició ‘Adrià Ciurana. M'abrigo de terra’, al Museu de l'Empordà, una exploració de la curta trajectoria artística d'aquest creador empordanès, net de l'escriptora Maria Angels Anglada. Els dos comissaris han estat els seus dos bons amics i companys de taller, l'artista Jordi Mitjà i el dissenyador gràfic Manel Gràvalos, que amb una gran sensibilitat ens l'han llegit, ordenant les seves temátiques a partir dels conceptes amb què treballava, com ara el joc, la mort i la identitat.

Ciurana, en paraules d'Eudald Camps, practicava l'"angelologia terrenal"; amb un esperit sorneguer -ironia empordanesa- era capaç de fer referència als temes més transcendents, mirant de fit a fit la mort, amb el repte de traspassar tota mena de límits.

Les seves composicions esdevenen vanitas del segle XXI, com la magnífica sèrie 'Crispetes' o la sèrie 'Hipnosi'. El joc i l'experimentació hi són presents constantment, tant en el procés de creació com en els títols de les obres, com és el cas de 'Jocs per ajornar la mort', fets d'ossos que trobava en els seus llargs passejos. De fet, aquestes obres les podem considerar també una vanitas.

‘Hipnosi’, David Ciurana (2014)

La cargolera porta en si el pes del passat i la memoria, a través del símbol del cargol de vidre. I l'autoexploració sestenia a totes les facetes, el seu cos, fent motlles del seu rostre, o el penis, la seva identitat, cremant o diluint el seu DNI o bé el seu interior psicològic, amb la malaltia representada per un munt de blísters de pastilles a l'obra del 2006.

Els seus referents pictorics també hi són presents en obres com el Sant Jeroni, de fet un autoretrat, amb una gran muntanya al fons a l'estil del romantic Friedrich, o bé en el Capellà del poble sen va a la ciutat, una obra reaprofitada de Mitjà trobada a l'atzar, on després d'un procés circular de pintar i polir, com una mena de semper eadem baudelarià, hi ressona Francis Bacon. Però si hi ha un artista que podríem dir que el va acompanyar de manera intermitent, amb aquesta bohèmia interna de fer allò que a hom li plau, és Joan Paradís, un creador també empordanès que era ben present a l'escena figuerenca de finals dels anys 90, fins al 2019, la data de la seva mort, i que va inspirar els passos de la generació d'artistes més joves.

Aquesta mostra i el cataleg que l'acompanya són un punt d'arrencada que ens ha de conduir a futures noves exploracions de l'univers de Ciurana, en el qual ens sentim representats perquè ens parla de la nostra contemporaneitat, les nostres fragilitats i reptes.

L'obra d'Adrià Ciurana, valenta i honesta, demana a crits entrar a la col lecció nacional i ésser present a les noves revisions de la postmodernitat a casa nostra. En el seu cas, persona i artista fan una simbiosi perfecta que no es pot destriar, i és el resultat dels nostres temps. Ens queden moltes més ganes de Ciurana, i cal fer conèixer la seva obra arreu de Catalunya i més enllà de les nostres fronteres.

‘Jocs per ajornar la mort’, David Ciurana (2010)