La vida de Barceló

Miquel Barceló acaba de publicar ‘De la meva vida’, un llibre editat per Galaxia Gutenberg, i que és un viatge en la vida i obra de l’artista que als catorze anys ja sabia que seria pintor. Una capbussada total per entendre d’on surt la seva capella de Palma o la cúpula de l’ONU a Ginebra. Tot seguit, 5 pinzellades per despertar la fam de llegir-lo:

1.Bussejar i pintar

La connexió entre el mar i la pintura és absoluta per Barceló. “Submergir-se és com pintar escriu”. Nascut a Felanitx, la importància de Mallorca i del mar és present des de l’arrencada del llibre. “Pintar, nedar, llegir. Això és el que sempre he fet”, escriu. Convençut que la pintura està lligada a la infantesa, ens parla de la seva mare de qui va heretar el cavallet i les pintures a l’oli. Amb el pare va tenir una relació molt dolenta, assegura. Però retrospectivament diu que no li pot retreure res perquè d’ell va aprendre els noms dels ocells, els arbres i els peixos.

2. Passió per la lectura

A tres anys Miquel Barceló ja llegia, va devorar la biblioteca municipal de Felanitx i va conèixer Rimbaud, Baudelaire, Nerval, Kafka, Canetti, Faulkner, Conrad, Yeats, Verne, Nabokov, Pessoa, Artaud, Fitzgerald… (la llista de lectura reproduïda a la pàgina 129 del llibre és imperdible). Barceló hi ha dedicat molt temps a la lectura, i de fet aquest volum porta un títol que brolla d’un vers de Góngora que diu ‘Hermoso dueño de la vida mía’, tot i que la relació de Barceló i la poesia ja és matèria d’un altre article.

3. Tres tipografies, una veu

El llibre està construït amb tres tipografies, una per les notes que acompanyen les imatges, una altra per a la transcripció dels seus quaderns i una tercera per a les seves manifestacions orals que intenten reflectir el seu parlar. Una combinació que teixeix un tapís on hi ha fotografies, dibuixos, imatges dels seus quaderns, un devessall d’elements que ens fan proper a Barceló. Cap al final del llibre diu: “en realitat, no canviem, sempre som els mateixos. Sentim les sensacions, l’angoixa, en el mateix lloc, com una cosa que et mossega i no et deixa”.

4. Àfrica com a mesura de totes les coses

A la geografia particular de Barceló hi ha un continent que el va ajudar a no perdre’s. “Era l’any 1986. Sentia la pressió insuportable de tota aquella gent que em venia al darrere, vaig ser famós massa jove, n’estava fart dels marxants d’art, per això volia veure el desert, el buit”. Amb aquest context, no és d’estranyar que sobretot a Gao (Mali), Barceló capgirés la comprensió de les coses que portava apreses.

5. Escopir la pintura

“Pintar és una pulsió que et posseeix per complet”; “Pixar cap al cel. Escopir la pintura, el dripping amplificat!; “La pintura, com la lectura i l’amor, demana temps”. I mentre va forjant aquestes afirmacions sempre tornar a Pollock, Picasso, Toulouse-Lauttrec, Tintoretto… Al final del llibre escriu: “Allò que vaig pintar a París durant l’estiu del 1983 no és gaire diferent del que he fet aquest estiu. Els colors han canviat una mica, avui pinto sobretot amb blau i vermell. Però això dels colors, és com canviar de camisa. No hi ha res de místic, els colors tornen quan hi ha un desig”. Tot i que de des de fa anys no fa diferències entre pintura, escultura i ceràmica. Diu que tots els seus quadres s’aguanten drets i les seves escultures es poden penjar a les parets.

Mali, Miquel Barceló (1991)