Artistes catalans al París de la Belle Époque

És ben sabut i repetit que París es va convertir en el centre neuràlgic de la creació artística i cultural a finals del s. XIX i principis del s. XX. Va ser en aquest context que molts artistes catalans van trobar a la capital francesa un espai idoni per desenvolupar el seu talent i atreure's per l'efervescència de la modernitat.

'De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914' al Museu Picasso ens mostra aquest París, símbol de llibertat i innovació, però també reivindica la contribució dels creadors catalans al panorama artístic europeu d’aquella època. L’exposició recull més de 250 obres d’una vuitantena de creadors —pintors, escultors, músics, escriptors— que reflecteixen la riquesa pluridisciplinària i són testimoni de tres generacions d’artistes catalans, entre els quals destaquen noms com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Pau Casals o Isaac i Laura Albéniz, però també d’altres no tan recordats com Joan Sala o Manuel Feliu de Lemús.

La mostra, que es podrà visitar fins al març, aconsegueix transportar-nos durant uns instants al París de finals del segle XIX i principis del XX, gràcies a un suport visual i documental basat en imatges i filmacions que contextualitzen els profunds canvis socials i culturals del moment. Les diverses sales de l’exposició desenvolupen un relat que aborda temàtiques com l’arribada dels artistes a París, la bohèmia creativa, les nits de la ciutat, l’elegància parisenca, els principals pols artístics i les dinàmiques de l’escena cultural, fins a la decadència d’aquella dècada optimista i eufòrica, marcada pel tràgic esclat de la Primera Guerra Mundial. El recorregut acaba amb un vídeo que recull l’impacte devastador de la guerra, mostrant soldats marxant cap al front i il·lustrant el final de tota una època.

'Interior del Moulin de la Galette', Ramon Casas (1890-1891). © MNAC

Montmartre, Montparnasse i el Barri Llatí van esdevenir epicentres d’una bohèmia naturalista que, estesa per Europa a finals del segle XIX, va atraure artistes marginals que trobaven en aquests barris pobres un espai de llibertat creativa allunyat de les exigències del mercat burgès. Aquestes figures, sovint considerades d'un cert proletariat artístic, valoraven més la llibertat de crear que no pas l’èxit comercial, retratant amics, amants i escenes del seu entorn.

En contrast, l’exposició també ens mostra els pintors que, tot i no formar part d’aquesta bohèmia, van fer carrera a París gràcies al suport dels grans marxants i les oportunitats del mercat burgès. Aquests artistes, integrats en cercles més professionals i acomodats, es dedicaven sobretot a retrats d’encàrrec en què la idealització de la figura retratada era essencial, reflectint un París dual en què convivien la cruesa i l’elegància, la marginalitat i el refinament. En aquest context, la dona burgesa i urbana que passeja pels bulevards, la bohèmia, la joventut, l’art, la llibertat i l’amor defineixen una determinada manera de viure que marcaria la ciutat i tots aquests artistes.

'Eclosió', Miquel Blay (1905).

Un altre aspecte rellevant de la mostra és la convivència d’artistes consagrats amb d’altres menys coneguts. Aquesta perspectiva inclusiva dona veu a figures oblidades per una historiografia sovint centrada en l’impressionisme i les avantguardes, destacant la riquesa i diversitat del panorama artístic de l’època. Alhora, posa en relleu el paper essencial dels memorialistes, que, amb els seus testimonis directes, ajuden a comprendre millor aquest període. Un exemple són les correspondències d’Enric Casanovas, que han permès descobrir l’existència d’un grup d’artistes com Gargallo, Julio González i Josep Clarà que van conviure durant un temps al Barri Llatí.

En definitiva, el Museu Picasso acull un relat intens i complex sobre el París de la Belle Époque, comissariat i dirigit científicament per Vinyet Panyella i Eliseu Trenc, que han aportat una visió rigorosa d’aquest període, tot homenatjant també una generació d’artistes que va trobar un espai per a crear amb el convenciment que l’art era inseparable de la llibertat.

Pablo Picasso i Manuel Pallarès contemplant la torre Eiffel, Pablo Picasso (1900). © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2024