Juana Francés: una vida a través de l'art

Malgrat la rigidesa acadèmica i moral del panorama cultural espanyol durant la dictadura franquista, Juana Francés (Alacant, 1924 - Madrid, 1990) va emergir com una de les veus úniques dins d’un món artístic on els referents femenins eren pràcticament inexistents. Vinculada als cercles de l’avantguarda madrilenya dels anys cinquanta, Francés va marcar una fita en la renovació plàstica del moment, reivindicant i evidenciant, com moltes altres dones artistes han fet al llarg de la història, la lluita constant d’una dona en un context hostil dominat pels homes.

L’IVAM ha volgut reivindicar la seva figura coincidint amb el centenari del seu naixement i qüestionar el lloc que se li ha assignat en la història de l’art. La mostra, que es podrà visitar fins al març, conclou la seva itinerància, ja exhibida a l’IVAM Alcoi i el Centre Niemeyer d’Avilés.

La trajectòria artística de Juana Francés es podria dividir en quatre etapes ben diferenciades, que no segueixen un ordre cronològic a la mostra, sinó conceptual, subratllant la seva dualitat creativa: entre la figuració i l’abstracció, la crítica social i la força matèrica. En una primera etapa, a principis dels anys 50, la seva obra figurativa italianitzant evoca el silenci i la incomunicació de la postguerra espanyola, influïda per l’art italià del Novecento. Pintures plenes de figures geomètriques, maternitats i retrats femenins sense boca es converteixen en metàfores visuals del retraïment i l’angoixa.

'Maternidad con caballos', Juana Francés (1952). © MNCARS Madrid

Més endavant, ja immersa en l’abstracció informalista, va formar part del grup El Paso, del qual es va distanciar per la infravaloració del seu art a causa de la seva condició de dona. Durant aquest període, va explorar les textures, els colors sòlids i materials com la sorra, anticipant l’expressivitat matèrica que la caracteritzaria anys després.

El bloc més crític de la seva producció, però, es troba a la sèrie ‘El hombre i la ciudad’ (1963-1979). Aquí, l’artista denuncia l’opressió de l’home modern en un entorn industrialitzat i deshumanitzat. Les seves obres, plenes d’objectes trobats i materials diversos, posen de manifest la tensió entre els avenços tecnològics i el deteriorament de la condició humana. A través d’aquest llenguatge, Francés es rebel·la contra la solitud, l’alienació i el consumisme desmesurat i mostra un món on la màquina es converteix tant en salvació com en condemna.

En les seves composicions, els suports carregats d’objectes trobats —pedres, maons, monedes, ceràmiques— fan referència a indrets i costums de la geografia espanyola, com les cases alacantines o els treballs agrícoles, ressaltant la fusió entre l’home i els vestigis del seu entorn.

'Homenaje a Juan Gris', Juana Francés (1963). © MACA

Cap als anys vuitanta, ja en la fase final de la seva obra, l’artista va tornar a l’abstracció. Inspirada pel cosmos i les profunditats marines, Juana Francés va jugar amb formes geomètriques simples com el cercle i el rectangle, traduint al suport el moviment i les textures amb una renovada experimentació matèrica. Es veu clarament en sèries com ‘Fondos submarinos, cometas y escudos’ (1980-1990).

Amb més de 130 peces —entre pintura, escultura, gravats i dibuixos— provinents d’institucions com l’IVAM, el Museu d’Art Contemporani d’Alacant, el Museu Reina Sofia i l’Institut Aragonès d’Art Contemporani Pablo Serrano, aquesta exposició també inclou obres inèdites que mai havien estat exposades.

És un acostament a la seva figura a través d’arxius personals i reflexions, un homenatge a la seva trajectòria i una crida, un cop més, a reconsiderar el paper de les dones artistes en la història i valorar les seves aportacions com a indispensables.

'Estructura', Juana Francés (1977). © Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia