Camila Cañeque: l'art de la inacció

Camila Cañeque (1984-2024) és una jove artista morta prematurament que m'interessa perquè ha transitat un territori habitat per la negació, la quietud i la desaparició aspectes fonamentals per a la Causa de l'Art. Aquests principis es troben a l'obra de Camila, tal com va escriure en una carta a la seva mare el 2015 sobre la creació artística: “he comprovat que el fil comú a tota la meva feina és una cosa així com un art no d'acció, sinó d'inacció . Al fotograma o obra final hi ha sempre un component de cansament, implica sempre una passivitat davant d'un món en moviment (com a única alternativa lúcida). Ser esgotat, el tema esgotat, el temps esgotat. Per saturació, per avorriment, per abús, pel que sigui”.

Aquesta obsessió de moment final, temps esgotat i cansament la va portar a fer un llibre: 'La última frase' que consta de 452 fragments que recullen el moment final de grans obres de la literatura. Aquesta operació “perequiana” va cridar immediatament l'atenció d'Enrique Vila-Matas escriptor poc donat a elogis en va i que va considerar aquest llibre com una mostra de bellesa, mètode i estil.

Em permeto interactuar amb la història de l'art i m'adono que Camila es troba a la mateixa òrbita que l'artista germánic-americana Eva Hesse (Hamburg 1936-NY 1970) morta prematurament com ella, però que va viure prou per deixar una obra emblemàtica, tal com ha fet Camila. Totes dues treballen amb materials lleugers, dúctils poc rellevants, Hesse amb el làtex, la fibra de vidre, el paper maixé o els cordills i Cañeque amb l'espai i el buit, la pulcritud minimalista i l'evanescència; per les seves característiques estan destinats a un progressiu deteriorament amb el pas del temps, fins i tot a la seva desaparició, un punt final, com un gelat al sol, tal com va fer Camila a 'Wasted Time' (Nova York, 2018). Camila a la seva obra fa una al·legoria de la seva pròpia existència: fer res. La quietud està indicada per tots els objectes que utilitza: matalassos, gandules, el seu cos jacent o sedent, cadires, la cèlebre imatge del seu cos estès sobre el terra d'ARCO i la seva pròpia mort al llit mentre dormia.

'The sleeping theatre', Camila Cañeque (2019)

L'oxímoron fer res és la clau de la vida i de l'obra de les dues artistes. El caràcter premonitori de l'art va fer que l'Eva i la Camila morissin com creaven. Les seves obres estan fetes amb l'esperit de la negació i del no-res, la quietud i la desaparició esdevenen una al·legoria de la caducitat inevitable de totes les coses, de totes les persones. Aquesta és la seva pròpia actitud, en voler fer el mateix amb la vida. El desassossec i el quietisme de la inacció no és exclusiu de Camila, coexisteix juntament amb el dolor d'una generació molt ben representada pel filòsof Eloy Fernández Porta autor del gran llibre 'Los brotes negros. Picos de ansiedad' (Anagrama, 2022).

La meva natural tendència cap al bonisme em fa sorgir el dubte sobre si aquest desassossec en què vivien ambdues, aquest punt final no es podia evitar, tal com volia Sol Lewitt amb Eva Hesse que li deia que es deixés de preocupacions personals com dubtar, témer, patir, deixar de mesar-se els cabells o gratar-se l'esquena.