El futur distòpic de John Menick

El Festival Loop ha aterrat aquest matí a la Casa SEAT de Barcelona, que ha estat l’escenari d’una reflexió sobre tecnologia, cinema i futur. Entre cotxes i algoritmes, l’artista i cineasta nord-americà John Menick, acompanyat per Manuel Cirauqui, director d'einaidea, i Blanca Pujals, investigadora i arquitecta, ha presentat 'Autoextinction' i 'The Self-Moving Image'.

La pregunta que obria el debat era tan intrigant com inquietant: què passarà amb les road movies quan només hi hagi cotxes autònoms? Aquest interrogant, que posa en qüestió el futur d’un gènere cinematogràfic arrelat en la llibertat i el risc, connecta directament amb les temàtiques de la pel·lícula de Menick. 'Autoextinction' dibuixa un futur distòpic, on tres intel·ligències artificials, aparentment soles a la Terra, es lamenten i dubten sobre el passat. Han estat elles les responsables de l’extinció de tota vida humana? Les imatges que acompanyen aquest diàleg són fragmentades, corrosives, un collage digital de records perduts: esports, pornografia, anuncis, escenes de guerra. Tot és frenètic i és com un atac de pànic convertit en cinema, una crítica a la confiança cega en les màquines.

I si la intel·ligència artificial no fos una adaptació evolutiva sinó un error? És la tecnologia el cavall de Troia que hem construït per a la nostra pròpia destrucció?

Al llarg dels anys, Menick s’ha consolidat com una figura clau del cinema d’assaig i explorador de l'impacte de la tecnologia en la cultura visual contemporània. Durant la presentació a la Casa SEAT, fragments de pel·lícules centrades en l’autonomia de les màquines i la deshumanització, com Christine (1983), Demolition Man (1993) i Minority Report (2002), han servit com a pont per a una reflexió sobre la desaparició de l’automòbil tal com el coneixem.

Christine (1983)

Durant la conversa posterior, Menick ha assenyalat que els vehicles autònoms no són realment autònoms. Qui condueix són les corporacions que gestionen les seves dades i sistemes, un poder concentrat en poques mans que redefineix l’economia del transport. Els taxis grocs de Nova York ja no són els que eren; la ciutat, que abans es descobria des del volant, ara depèn d’Ubers guiats per GPS. Però, què passa quan el sistema falla i el conductor, més dependent del que sembla, queda perdut sense les coordenades digitals?

Actualment, segons la classificació de la Society of Automotive Engineers (SAE), els nivells de conducció autònoma es divideixen en sis categories, de 0 a 5, sent el nivell 5 el màxim, amb vehicles completament independents i sense necessitat d’intervenció humana. Ara per ara, els cotxes existents més avançats corresponen al nivell 4. Tot i que els vehicles de nivell 5 prometen ser més segurs que els conduïts per persones, aquesta evolució comportarà pèrdues significatives: ocupació, ingressos i un estil de vida vinculat al transport manual. Els conductors de taxis i camions són les darreres professions de la classe treballadora que estan desapareixent, i no està gaire clar quins seran els impactes futurs en la societat, tot i que el gir cap al feixisme i l’angoixa de la pèrdua econòmica, són realitats palpables que ell vincula directament amb aquest canvi tecnològic.

Menick afegeix que al principi, ningú no demanava l’automòbil. No era que la societat estigués cansada dels cavalls i busqués una versió mecànica d’aquests. De la mateixa manera, els vehicles completament automatitzats tampoc responen a una necessitat social urgent; són més aviat una idea de ciència-ficció que s’ha imposat en el discurs tecnològic, però que no és essencial.

'Autoextinction', John Menick (2023)

Després de gairebé dues hores de presentació i debat sobre el camí desenfrenat que sembla que estem seguint, una pregunta incòmoda des del públic: per què la intel·ligència artificial no inspira relats utòpics? Per què sempre projectem un futur en què les màquines ens superen o ens destrueixen? Menick no ofereix respostes definitives, però 'Autoextinction' és un reflex contundent de la seva mirada crítica i desencantada.

Potser, com les IA de la seva pel·lícula, estem atrapats en un cicle de por i poder, incapaços de predir si la intel·ligència artificial ens portarà al desastre o cap a on. El que és segur és que, d'aquí a uns anys, perdrem la capacitat de conduir cotxes perquè ja no ens serà necessària. El veritable repte serà, doncs, no perdre el control de la nostra pròpia narrativa.