By invitation, Fundació Hortensia Herrero i Mirolàndia 2025

Els diàlegs —socràtics o no— serveixen per a moltes coses, per preguntar, per aprendre, per reconèixer, per… El passat dijous, 7 de novembre, em van encarregar —potser insensatament, les amistats són així (gràcies, Carlos Duran; gràcies, Enrique Lacalle)— de conduir-ne un. Fou amb la directora de la Fundació Hortensia Herrero —sí, la fundació és gràcies a la vicepresidenta de Mercadona, la dona de l’empresari Juan Roig. La directora, l’Alejandra Silvestre, va venir per presentar una mica les línies d’actuació d’aquesta entitat, que està ubicada en un magnífic espai —el Palau de Valeriola— a la ciutat de València i que es va inaugurar l'11 de novembre de l'any passat. Abans de l’inici de l’acte, vam recordar amb unes paraules la tragèdia de les inundacions per passar posteriorment al col·loqui. Vam ensenyar unes imatges d’aquest espai d’exposició permanent —no hi ha exposicions temporals— i que ha costat sis anys d’obres i 40 milions d’inversió. Les obres a cura d’una de les filles de la família Roig, de professió arquitecte -Amparo Roig-, i que també és membre, com les seves germanes, del patronat de la fundació.

La conversa s’emmarcava dins dels actes que s’estan produint durant aquests dies a la fira 'By invitation', que s’acaba avui mateix; una iniciativa d’art dins el Círculo Ecuestre de Barcelona —que tampoc el podríem titllar del lloc més d’avantguarda de la ciutat, però per uns dies aquest magnífic edifici, la Casa Pérez Samanillo, creada per Joan Josep Hervás a principis del segle XX, ho acaba essent. Un esdeveniment capitanejat pel president del Círculo, el sempre hiperactiu Enrique Lacalle, un amant de l’art que intenta que Barcelona no perdi mai la seva empenta artística, galerística i cultural. Ho ha fet durant molts anys amb les fires, com el Saló de l’Automòbil, i des de la política, i ara ho fa des de fa anys amb els temes artístics.

El fet és que, sota la mirada atenta -ho això semblava- de més d’una trentena de persones, vam engegar un diàleg amb la directora de la Fundació, que va posar en relleu el modus operandi de l’entitat, que disposa d’una col·lecció envejable d’autors internacionals, i també una aposta pels creadors de proximitat: València i tota la regió. La fundació té ja una vintena llarga de treballadors i Javier Molins exerceix la direcció artística com a assessor extern del nou centre. Silvestre va puntualitzar que si bé Molins ha estat des del 2013 al costat de la fundació -que es va fundar el 2012- i ha ajudat a posar un bon rumb de la col·lecció amb obres com Jaume Plensa, Olafur Eliason, Cristina Iglesias o Mat Collishaw, entre altres, sempre és la mateixa Hortensia qui marca de manera personal les compres.

Alejandra Silvestre i Ricard Planas.

I un cop acabat el diàleg, vam encaminar cap a una altra xerrada del By invitation, en aquest cas conduïda per Sergio Vila-Sanjuán i amb la participació de la presidenta de la Fundació Miró, Sara Puig, i del seu director, Marko Daniel. Presentaven un resum del que seran els actes de celebració dels 50 anys de la creació de la Fundació Miró, quan Barcelona era un desert en art contemporani. Es va parlar de la importància de l’Espai 13 per a joves creadors -un trampolí per molts artistes-, de la programació durant tots aquests anys, del que representa la presència de Miró a la ciutat de Barcelona (mural de ceràmica a l’aeroport, escultura monumental Dona i ocell a la plaça Joan Miró i el mosaic a la Rambla de les Flors, inaugurat el 1976). Total, irònicament parlant, la presidenta de la Fundació -vehement en la defensa del valor de l'artista- va ser molt aguda quan va titllar a Barcelona com a "Mirolàndia", una meravella de potencial! Però a aquesta potència calia afegir-hi el triangle mironià —també tenim la sort de tenir el dalinià— entre la Fundació Miró de Barcelona, la Fundació de Palma -ara ben dirigida per Antònia Maria Perelló- i el Mas Miró, la casa familiar de l’artista a Mont-roig del Camp. També es va parlar d’un dels seus millors col·leccionistes japonesos i de la col·lecció de Miró a Serralves (Porto - Portugal). I ja per acabar, una reivindicació —encara recordo quan la feia l’amic Eduard Carbonell (exdirector del MNAC)— dirigida a l’Ajuntament de Barcelona: a veure si s’aconsegueix senyalitzar millor la muntanya dels museus i posar d’una vegada l’etiqueta de bus cultural a la línia 150 per ajudar a fer arribar més ciutadans i ciutadanes fins a la muntanya màgica, l’olimp artístic i cultural de la ciutat de Barcelona, una de les capitals mundials de l’art gràcies a la potència dels seus creadors i institucions.

Sara Puig, Sergio Vila-Sanjuán i Marko Daniel.