La modernitat fràgil de l'Alemanya de Weimar

A CaixaForum Madrid, l'exposició 'Temps incerts. Alemanya entre guerres' evoca la memòria d'una època plena de contradiccions i de creativitat desenfrenada. Aquesta mostra convida a submergir-se en els anys convulsos de la República de Weimar, un període marcat per un intens fervor cultural en què l'art, la política i la societat coexistien en un equilibri fràgil i inestable.

La mostra, que compta amb més de noranta obres cedides per institucions com el Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, l’IVAM de València i museus alemanys com el Stadtmuseum, estarà oberta fins al febrer, que és quan s’exposarà a Barcelona. Es tracta d’un viatge històric i una dissecció crítica del procés que va portar la República de Weimar a un canvi radical.

La Gran Guerra va deixar una Alemanya humiliada, desconcertada, i les seves institucions en el límit del col·lapse. Això, però, va fer néixer un experiment social i polític basat en ideals de raó i igualtat, que no va trigar a mostrar una cara molt diferent, on la modernitat, des de les escultures de Käthe Kollwitz fins a les pintures d’Otto Dix, es barrejava amb una tensió social que esclataria en l'ascens de moviments extremistes.

'Hugo Erfurth amb gos', Otto Dix (1926). © Museu Nacional Thyssen-Bornemisza

A la mostra del CaixaForum, l'ambient burgès de l’època és evocat a través d’un saló que recrea l’univers de la novel·la Els Buddenbrook de Thomas Mann, on sona La consagració de la primavera de Stravinski, que anticipa el caos imminent. En aquest espai simbòlic, la peça ens avisa de l’horror que s’acosta, un preludi per a un recorregut intens que inclou un passadís claustrofòbic, delimitat per alts murs que evoquen les trinxeres de la Primera Guerra Mundial.

Un altre punt fort de la mostra és l’espai dedicat a la Bauhaus, símbol icònic d’innovació que va redefinir el vincle entre l’estètica i la funcionalitat. L’exposició dedica un espai destacat a aquesta escola revolucionària, on es poden veure objectes dissenyats per Walter Gropius, com cadires i llums que mantenen la seva modernitat cent anys després, acompanyats per obres de figures essencials com Paul Klee i Kandinski. Aquesta unió d’art i pràctica va ser vista pel nazisme com una amenaça ideològica, fet que acabaria provocant el tancament de la Bauhaus el 1933, un any de transició fatídic per a l’art i la llibertat creativa a Alemanya.

Autoretrat a l'estudi Bauhaus Dessau, Gertrud Arndt (1926). © Gertrud Arndt

La mostra inclou fragments de pel·lícules cabdals de l’expressionisme alemany, com Metròpolis (1927), de Fritz Lang, que adverteix sobre la submissió de l’individu a la massa al servei d’un líder, i El gabinet del doctor Caligari (1920), de Robert Wiene, que explora la pèrdua de voluntat i autonomia personal. Es mostren també imatges de les multituds durant la Revolució de Novembre, que van donar lloc a la República de Weimar i al període de transformació radical que va seguir.

Tal com assenyala el comissari Pau Pedragosa, "els temps incerts desperten monstres", en una clara al·lusió al nostre present, com el ressorgiment de l’extrema dreta a Turíngia el passat mes de setembre. Aquesta coincidència amb les eleccions de 1924, en què el partit de Hitler va accedir al parlament per primera vegada, és una alerta inquietant sobre com la història pot seguir patrons inesperats i perillosos.

La mostra és un recordatori incòmode i ens revela com, entre la brillantor i l’abisme, el progrés i la barbàrie, els temps d’incertesa poden empènyer-nos cap a camins on sembla que els errors passats es repeteixen. Sense dubte, la República de Weimar va ser una època vibrant però tumultuosa, que avui ressona com un eco amb paral·lelismes preocupants en el nostre context actual. Igual que llavors, la incertesa sembla disposada a despertar monstres, com els de la segona victòria de Trump als Estats Units.

'Llegaré a tal extremo' de la carpeta Die Räuber, George Grosz (1992). © IVAM