Joxerra Melguizo: el taller com a resistència poètica

'Refugios-Diarios (Lerro Galduak)' de Joxerra Melguizo es pot definir com una cartografia poètica del taller, una immersió en la sinceritat de la pràctica artística diària. Melguizo transforma la seva obra en un diari visual fet de traços, símbols i una peculiar poètica de residus materials. Aquí, l'artista busca rastrejar la seva experiència íntima i l'eco del seu treball de taller, que es desplega en formes abstractes, colors i fragments d’imatges.

Fins al 9 de febrer, a l'Artium Museoa de Vitòria-Gasteiz, aquest recorregut per la darrera dècada creativa de Melguizo s'organitza com una cartografia de la seva obsessió pel procés. La peça central de l'exposició és una impressionant instal·lació mural composta per prop d'un miler de dibuixos i pintures sobre taula. Aquest mural, que s'estén gairebé 30 metres de llarg i quatre d'alt, funciona com un mapa en el qual cada obra, en lloc de seguir una ubicació lineal, es col·loca per afinitats emocionals i narratives no explícites.

L’origen d’aquesta proposta expositiva es troba en una conferència que Melguizo va oferir el 2019, convidat pel museu per parlar de la seva obra. En aquella ocasió, l'artista va compartir com certes circumstàncies personals l’havien apartat de la seva rutina diària al taller, una pausa involuntària que va durar gairebé quatre anys. Aquest període d'inactivitat es va trencar per una necessitat imperiosa de crear, de sentir-se viu a través del procés artístic. Al final de la conferència, Melguizo va mostrar al públic els quaderns de dibuixos i anotacions que havia acumulat durant aquell temps, juntament amb una gran sèrie de pintures sobre taula que suggerien una mena de diari visual: un llenguatge propi fet de símbols, d'exploracions i de reflexions sobre el color i la línia.

'La medida del espacio III', Joxerra Melguizo (1997-2004)

Des de la pràctica, Melguizo semblava estar construint alguna cosa més que una obra; creava un mètode que li permetia mantenir-se en la tasca de fer art. Lluny de perseguir una perfecció formal, va començar a documentar episodis del seu dia a dia, així com els sentiments i els símbols que els acompanyaven.

L'exposició també inclou una peça clau, "La medida del espacio III", en la qual Melguizo confronta la natura amb la mesura humana. A més, es presenta una selecció d'objectes d'arxiu del desaparegut espai CM2, una galeria que l’artista va fundar als anys 90 amb la col·laboració de Carmen López Castillo i Emilio Melguizo. CM2 va ser molt més que una galeria: va ser un espai de conspiració col·lectiva, un punt de trobada per a les noves propostes d’art contemporani a Vitòria-Gasteiz.

Al llarg de la seva carrera, Melguizo ha consolidat una veu singular que desafia les estructures de poder en el sistema de l'art, tant en termes institucionals com socials, unint l’estètica amb el compromís social. En una de les seves grans pintures, Melguizo ret homenatge a la imatge icònica del baixista de The Clash, Paul Simonon, esquinçant el seu baix al Palladium de Nova York. Aquesta referència es converteix en una declaració d’intencions: el seu art és també un acte de rebel·lió, una interpel·lació social i política, que troba ressonància en els ecos d’Oteiza, Beuys i els primers punks del País Basc.

L'obra de Melguizo proposa un retorn al taller com a espai de resistència, com a refugi personal on la creació es converteix en una manera de sobreviure i de desafiar l'ordre establert.

Cartells, arxiu de la galeria CM2.