Ajoblanco i Star: 50 anys de revolució cultural

El passat dimarts 22 d’octubre es va celebrar el 50è aniversari de les revistes Star i Ajoblanco a la mítica Sala Apolo de Barcelona. Va ser una celebració "amb aires punk" i paral·lelament, es va organitzar una petita exposició temporal dedicada a les dues revistes, amb intervencions dels seus fundadors. Cal recordar que la revista Star (1974-1980) va ser pionera a Barcelona en la publicació de còmic underground i en la renovació de la il·lustració i el grafisme a Espanya. Aquesta revista va introduir grans noms del còmic alternatiu com Robert Crumb, Richard Corben i Gilbert Shelton, i va impulsar la trajectòria professional de futurs referents del còmic barceloní, com Gallardo i Mariscal, entre d’altres.

Bonart va tenir l’oportunitat de parlar amb Pepe Ribas, fundador de la revista cultural Ajoblanco, que va compartir la seva visió sobre el paper i el llegat d’aquesta publicació en la contracultura espanyola.

Alexandra Planas. Quins moments o fites significatives recorda dels primers anys de la revista Ajoblanco (1974-1980)?

Pepe Ribas. Jo crec que el primer record és, per dir-ho així, el dia de la gran decisió! Aquesta escena no l'he narrada en el nou llibre que acabo de publicar a Edicions del Kao, Ángeles bailando en la cabeza de un alfiler, sobre els dos anys clau de l'època contracultural. Tenia 21 anys. Va ser una nit tòrrida de mitjans d’agost de 1973 a París. Em trobava al barri Llatí, perseguint una jove hippie nord-americana que viatjava pel món cantant cançons de Joan Báez amb una guitarra. En aquest barri, vaig descobrir un petit jardí entre reixes, enganxat a l’església de Saint-Germain-des-Prés. Em vaig asseure en un banc, al costat d’un bust de pedra del poeta Guillaume Apollinaire, i allà vaig sentir que una revelació s'apoderava de mi: calia editar una revista lliure que fos punt de trobada per renéixer un món sense repressions, trencant amb la moral que ens culpabilitza per sentir diferent. Un mes després, vaig comunicar als meus companys del grup poètic Nabucco la decisió de crear la revista en el restaurant Putxet, on la propietària, Flora, ens va servir una sopa d’all blanc –d’aquí el nom de la revista. Aquell dia vaig topar pel carrer amb Toni Puig, vuit anys més gran que jo, que vivia en una comuna amb un actor dels Joglars, un altre de Comediants i una naturista, deixeble del Dr. Nicolás Capo. Aquella trobada va ser l’espurna entre dos mons! Jo venia de la universitat de Dret i ell del catalanisme progressista, solidari i hippie. Ell va aportar al projecte Pep Rigol, Quim Monzó, Albert Abril, Cesc Serrat, Manel Esclusa. Per la meva banda, vaig fer col·laborar Ana Castellar, secretària de Carlos Barral; Luis Racionero, nouvingut de Berkeley; Damià Escuder, gurú de Sisa i Pau Riba; Antonio Otero, poeta; Josep Solé Fortuny, lector empedreït; Fernando Mir, hippie; i Maria Dols, poeta. Un any després, vam publicar el primer número d'Ajoblanco. El somni es va fer realitat i va iniciar la seva missió de despertar un món nou.

AP. Quina és la seva opinió sobre el procés de transformació del contingut i l'enfocament de la revista durant els darrers 25 anys?

PR. Durant 50 anys, Ajoblanco ha estat coherent amb la societat que li ha tocat viure. La memòria del primer Ajoblanco és molt viva i va ser un espai col·lectiu d’una nova generació, en el qual van col·laborar milers de lectors (1974-1980). Va representar la contracultura llibertària i mediterrània. Molts lectors sostenen que la revista va ser "llum i energia, un vendaval d’il·lusió i esperança". En el segon període (1987-1999), la revista es va convertir en una de les publicacions culturals més influents, presentant les noves tendències i connectant amb altres cultures. Va inventar un nou periodisme crític, anticipador i plural. Va incloure el teatre independent, els debats literaris, el cinema d'autor i el debat d'idees amb pensadors que aleshores eren poc coneguts: Noam Chomsky, Antonio Escohotado, Eugenio Trías, Philippe Sollers, John Berger, Roger Garaudy, Félix Guattari, Claude Julien, Gilles Deleuze, George Steiner, Susan Faludi, Susan George, Paul Virilio, Eduardo Galeano, Wu'er Kaixi, Shen Tong, Pierre Bourdieu, Naguib Mahfuz, Juan Goytisolo... Les entrevistes profundes amb escriptors, poetes, músics, artistes, activistes, dissenyadors i fotògrafs se centraven en les seves trajectòries més que en les novetats. La descripció de contextos socials es feia a través de cròniques que abordaven els temes des de perspectives diverses. La revista tractava el disseny, l'humor, la sàtira, la innovació tecnològica descentralitzada, les modes, els nous moviments socials, la revolució sexual i el laïcisme, i no seguia les tendències marcades pel mercat.

Primer col·lectiu d'Ajoblanco: Pepe Ribas, Toni Puig i Fernando Mir.

AP. Quin creu que ha estat l'impacte de la revista Ajoblanco en l'escena artística nacional i en la cultura general, així com a Catalunya?

PR. L'impacte ha estat gran en molts àmbits. En acollir col·laboradors des de la pluriculturalitat, Ajoblanco es va transformar en un taller d'experimentació i aprenentatge, en què artistes, escriptors, periodistes, fotògrafs i activistes van poder desenvolupar el seu art sense interferències. Aquesta diversitat compartida va generar una etapa de canvi i renovació en favor d'una creativitat viva i profunda.

AP. Hi ha plans futurs per a Ajoblanco en els pròxims anys? En quin sentit li agradaria veure'n l'evolució? Tenen algun projecte en marxa?

PR. El projecte és millorar la nostra pàgina web, publicar un tema setmanal, fer-la en tres idiomes —català, castellà i anglès— i crear números en paper de cop, des de l'Associació Cultural Ajoblanco sense ànim de lucre. També existeix la possibilitat de convertir en una fundació que aprofundeixi en els problemes de la cultura i dels moviments socials progressistes i independents.

AP. Com creu que ha evolucionat la relació d’Ajoblanco amb els seus subscriptors i lectors habituals durant la seva quarta etapa, des del 2017 fins al 2024?

PR. La relació amb els lectors sempre ha estat transmetre la passió per la feina ben feta, l'amistat i el "deixar fer", ja que molts lectors han estat els autors de la publicació. No creiem en professions tancades; som ciutadans i hem de conèixer els diferents camps per tenir opinió i mantenir un sentit crític independent. Creiem que el ciutadà no pot ser un "ultraespecialista". Sempre hem tendit a un saber lleonardesc. Tot ciutadà necessita aliment per comprendre el món en el qual viu en tota la seva varietat, per ampliar la visió amb nous coneixements. Cal saber explicar i fer-ho des de la feina ben feta. La conseqüència és que els continguts mantenen vigència i semblen escrits avui.

Portades de la revista Star.

AP. Durant aquesta etapa, la revista va ocupar un espai al carrer Santa Teresa, al barri de Gràcia de Barcelona, que es va convertir en un petit centre cultural, oi?

PR. Sí, vam obrir aquest espai al barri de Gràcia de Barcelona, on organitzàvem exposicions, debats, tallers, i també vam editar dues revistes en paper amb una venda de 22.000 exemplars i la seva corresponent pàgina web. L'epidèmia i el desmantellament dels quioscos de premsa a conseqüència de la cultura de xarxa ens van empènyer a tancar-lo. Seguim actius a les xarxes, publicant a www.ajoblanco.org tots els números de la primera etapa de forma gratuïta, i a més tenim un blog. Després de l'èxit de públic amb la celebració del nostre 50è aniversari, estem motivats per iniciar nous reptes.

AP. Quins temes o artistes considera que són essencials per a la identitat de la revista?

PR. Jo crec que tots els equips i tots els col·laboradors que sempre han participat amb nosaltres. Des del primer equip, integrat per Toni Puig, Luis Racionero, Quim Monzó, Pepe Rigol, Cesc Serrat, Amerka Sánchez i jo mateix, i després el triumvirat integrat per Toni, Fernando Mir i Pepe Ribas. També hi va haver diversos col·lectius, com el de sexualitat lliure, el de comuns, el d'ecologia, el d'antipsiquiatria, el feminista... A la segona etapa, cal destacar la incorporació de Jordi Esteva, Mercedes Vilanova, Elisabeth Cabrero, Oscar Fontrodona, Pera Pons, Antonio Baños, Gorka Duo, i més de mil col·laboradors, que van aconseguir produir una revista única en el seu gènere.

Dibuix de Quim Monzó del primer consell de redacció d'Ajoblanco (1974).

AP. Quina importància té la publicació en castellà i en català, i com creu que ha influït en la recepció de la revista?

PR. La revista és barcelonina, estatal i llatinoamericana, escrita en castellà per l'àmbit de distribució en què hem operat. La llibertat no és fàcil i busquem el nombre màxim de lectors, ja que la independència sempre ha estat en funció de les vendes d'exemplars, que han estat substancioses, i de l'ajuda d'accionistes independents que han contribuït en molts moments sense buscar altra cosa que la continuïtat de la revista des de la llibertat, la qual cosa és interessant des del punt de vista de la independència, buscant qualitat per sobre dels èxits mediàtics. Mentre va viure Franco, la vam escriure en els quatre idiomes de l'Estat, en funció de l'idioma en què l'autor escrivia. El fet que fos en castellà no va perjudicar la venda a Catalunya, on sempre hem venut una quarta part del tiratge, de mitjana. En moltes ocasions hem venut més de 100.000 exemplars, i més de 5.000 a Llatinoamèrica. Buenos Aires ha estat en moltes èpoques la tercera ciutat, després de Barcelona i Madrid.

AP. I ja per acabar, com va ser la celebració del 50è aniversari de la revista Ajoblanco a Barcelona, el passat 22 d’octubre a la Sala Apolo?

PR. La celebració dels 50 anys ens ha donat molt alè. Va consistir en una festa a la Sala Apolo, on van assistir més de mil persones de totes les edats. A l'entrada de la sala de festes vam comissariar una petita exposició amb portades i algunes pàgines de les revistes Ajoblanco i Star. Tot seguit hi va haver els parlaments dels fundadors. Després van actuar el músic Raúl Rodríguez, la banda Ruïnosa i les strippers de Rahola, una banda jove, actual i underground. En resum, va ser una nit de retrobaments i d'abraçades entre gent del món de la cultura que feia anys que no compartien espai, emocions i projectes. Sentim que la ciutat està viva i renovada!

Celebració dels 50 anys a la Sala Apolo.