Tres mirades: Granero, Miquel i Díaz

Tres exposicions sobre la condició humana, la bellesa quotidiana i la força de la natura arriben a la Sala Parés, que acull les obres de Luisa Granero, Eva Miaquel i Carlos Díaz, tres artistes que, a través de llenguatges i estètiques ben diverses, ofereixen mirades singulars sobre el món que ens envolta.

Un llegat de força i sensibilitat

L'exposició dedicada a Luisa Granero (Barcelona,1924-2012) és un homenatge a una de les escultores més destacades del segle XX, coincidint amb el centenari del seu naixement. S’exposen dotze escultures que són representatives de la seva trajectòria artística i alhora exemplifiquen la seva valentia en un món on les dones sovint eren relegades a un segon pla.

Amb només 16 anys, va ingressar a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona, on va començar a forjar la seva carrera. Per a poder assumir el cost dels estudis, va treballar com a model i ajudant de taller de figures reconegudes com Ernesto Santasusagna, Frederic Marès i Lluís Muntaner. Va poder explorar la tècnica de l'escultura monumental de ben a prop al costat de mestres consagrats, i començà a desenvolupar el seu propi llenguatge artístic.

Un dels moments importants de la seva carrera va arribar l’any 1956, quan va guanyar el prestigiós Premi Sant Jordi amb l'escultura ‘Ayuda al desvalido’, una obra que, realitzada en pedra calcària i actualment ubicada als Jardins de la Maternitat de Barcelona, va ser un encàrrec de la Diputació de Barcelona i ha esdevingut un referent del compromís social de Granero. La seva capacitat per capturar l’essència de la maternitat i la solidaritat a través d'una forma elegant la va consolidar en el panorama artístic d’aquella època. Més endavant, es convertia en la primera dona catedràtica d'escultura de l'Estat espanyol a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, obrint el camí en un camp tradicionalment dominat pels homes.

Els materials que utilitzava, com la terra cuita, el guix, el bronze i el marbre, són testimonis de la seva versatilitat i innovació. Les seves escultures, més enllà de ser obres d’art, pretenen ser una reflexió sobre la condició humana i les seves complexitats. Amb gran sensibilitat, Granero capturava l’essència de les formes humanes, especialment en les representacions femenines, que sovint abordaven temàtiques com la maternitat i la fragilitat, reinterpretant alhora els cànons clàssics.

'El silló', Luisa Granero

Arxipèlag humà

Eva Miquel (Barcelona, 1970) ens transporta a un món on la bellesa i la inquietud es fusionen en paisatges d’una gran força poètica. La seva obra, que es basa en la reinterpretació de referents fotogràfics, ens transporta a escenes en blanc i negre que reflecteixen les complexitats de la nostra realitat contemporània. Les figures que apareixen en els seus dibuixos, siguin éssers en èxode o ànimes perdudes, busquen confrontar-nos amb allò que sovint evitem: les nostres pròpies pors i vulnerabilitats.

Amb un traç delicat i una composició meticulosa, Miquel crea paisatges on la bellesa  i la desolació semblen coexistir, i parlen de la condició humana en el seu sentit més profund. Temes com la solitud, l’exili i el desig de pertinença son els habituals en les seves obres, intentant anar més enllà de la superficialitat i la aparent senzillesa del que és quotidià.

Al llarg de la seva trajectòria, Eva Miquel ha treballat amb diversos llenguatges artístics, però és a través del dibuix que ha pogut transmetre un missatge profundament humanista, transformant els paisatges en reflexions emocionals. Aquesta dedicació al dibuix l’ha portat a ser finalista en el premi Ynglada-Guillot els anys 2021 i 2022. A més, ha explorat el vídeo i la fotografia en obres tan destacades com Desde el agua al Museu Altamira dins del festival PhotoEspaña, i Mutismes II a la Galeria Palmadotze (2022). Ha participat en fires com ARCO, Artissima, LOOP, Estampa i SWAB, i la seva obra es troba en col·leccions com les de la Fundació Lluís Coromina, Fundació Bassat, Fundació Sorigué i Caja Madrid.

Horitzó humà, Eva Miquel

Troballes

Es tracta d’una visió poètica del paisatge urbà, on cada detall es un reflex de la bellesa quotidiana. Les obres de Carlos Díaz (Barcelona, 1968), marcades per la llum, són un diàleg constant entre el món natural i el metropolità. A través d'una paleta rica i textures que evoquen el pas del temps a través de parets erosionades, Díaz transforma escenes aparentment ordinàries en moments extraordinaris, buscant alguna cosa profundament contemplativa en el silenci de les escenes, en la quietud dels elements.

Les seves obres porten a percebre la ciutat d'una manera diferent, explorant l'efecte de la llum en el paisatge urbà, capturant els jocs d'ombres, els reflexos que es produeixen després de la pluja o com el sol es filtra entre les branques dels arbres. Tal com Díaz ho expressa “les ombres semblen narrar històries paral·leles, reflectint la seva complexitat i atreviment”.

Amb una trajectòria que l'ha portat a exposar en ciutats com Madrid, Chicago, Miami i Viena, Díaz captura instants de calma i contemplació en un món sovint frenètic.

Les tres exposicions estan obertes al públic a la Sala Parés de Barcelona fins al 23 de novembre.

'El món al revés', Carlos Díaz