De nit, si l’empresa no arriba a la cultura, o com Catalunya es posa a la cua en la llei de mecenatge

El Teatre Lliure, un marc incomparable, ens esperava a mitja tarda –una hora europea per intentar conciliar vida laboral i familiar– per celebrar els 10 anys de la Fundació Catalunya Cultura i, així mateix, la Nit de l’Empresa i la Cultura, on es reconeixen empreses que aposten per la cultura, empreses culturals de nivell que generen cultura i agents articuladors del país que fan possible la cultura. Érem més de 500 persones, una barbaritat aconseguir mobilitzar aquesta quantitat de gent; per tant, cal felicitar tot l’equip de la fundació –per cert, tot dones–, els seus patrons i patrones, i la hiperactiva directora, la Maite Esteve, i un altre hiperactiu, el president de l’entitat, l’empresari Eloi Planas, de Fluidra. La tipologia de la gent: empresàries i empresaris, polítics de diferents àmbits (empresa, cultura, parlament…), fundacions d’art (Vila Casas, Sorigué, Coromina Isern…) i alguns creadors. La cerimònia, que va presentar l’actor Bruno Oro –en va deixar algunes d’èpiques–, va comptar amb l’assistència del president del Parlament de Catalunya, Josep Rull; de la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar; i del conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper; també del president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola, o el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Josep Santacreu, entre altres. Entre els exconsellers, Ferran Mascarell –l’impulsor d’aquesta fundació quan estava a conselleria– i Santi Vila, que com a conseller també li va donar suport. La posada en escena fou molt anglosaxona, atrevida, amb ritme, un punt informal i, fins i tot, alguns cops, amb el risc de banalitzar la importància de l’esdeveniment. Teatre, música, art, tots els ingredients.

Coses que em van sorprendre i que es van dir en els parlaments: mentre la llei de mecenatge espanyola és aprovada, veurem com es desplega i quin impacte té, l’aplicació d’aquesta a Catalunya està quedant enrere, enrere, enrere… i va haver de sortir Josep Rull –un president del parlament (que no és el president del govern del país)– trepitjant el discurs d’Eloi Planas, president de la fundació, prometent una cosa que no sé si podia fer: mirar d’impulsar aquesta llei que a Catalunya sembla inexistent. També em va sobtar, coses del protocol, que la consellera de Cultura no digués quelcom –que hi té molt a dir– o el d’Empresa, que té el seu pes perquè les societats i empreses del país apostin per la cultura, malgrat que moltes ho fan per temes del tercer sector, àmbit social; en aquest punt, voldria aclarir que la cultura és un àmbit social de primera necessitat que fa, sovint i com es va demostrar durant la COVID, que tinguem millor qualitat de vida, creativitat i salut mental. En aquest sentit, un dels premiats, l’equip d’arquitectes RCR, va destacar que la cultura és nuclear, és essencial i que sense la cultura no som res. Cultura que prové de cultivar: la terra, l’esperit o el que calgui.

RCR Arquitectes, Premi Empresa Cultura a petites empreses. © Fundació Catalunya Cultura

El que queda clar és que hi ha molt de recorregut i que si l’administració, que ha de ser la primera a incentivar el mecenatge i la filantropia, no es posa com a exemple, serà difícil que el món empresarial i social tingui la mateixa dinàmica d’altres països d’arreu del món. I parlant d’empreses, entre els premiats, Seat per la iniciativa de Casa Seat –n’haurem de dir Casa Cupra perquè a aquest ritme s’invisibilitzarà la marca que provenia d’una llicència Fiat–… o el projecte premiat de la “Brava Arts”, que recupera una antiga fàbrica industrial a la Bisbal, i, malgrat que em va agradar la proposta, crec que era més interessant el festival Som(riu) de les Terres de l’Ebre, per tot el que suposa de missatge i valors i d’equilibri de país. La Brava és un projecte que es va presentar amb molt d’entusiasme, però amb moltes imprecisions, com que a la Bisbal no queda indústria –fals–; que sembla que gràcies a la Brava s’està revitalitzant una població sense esma artística anterior –fals–; hi ha un dinamisme musical (Manzoni…), artistes de relleu (Pere Noguera, Santi Moix hi té tota la seva obra ceràmica) i del món del circ i del teatre, a banda d’un museu de la ceràmica que està cridat a ser el museu nacional de la ceràmica a Catalunya, que va visitar la setmana passada el propi president Illa i que està vertebrant, conjuntament amb l’escola de ceràmica, un moviment artístic i cultural on s’uneixen antic i modern. Un museu que encara no ha rebut cap visita dels braveros, que van jugar amb el glamur de l’empordanet per apel·lar a l’èpica d’una empresa cultural centrada a produir espectacles escènics bàsicament per monitorar amb diners, cosa coherent i bàsica, però no tan altruista com es venia. A més, aquest projecte –monumental i que entra molt pels ulls– té peus de fang, ja que el propietari, Ramon Romaguera, antic alcalde de la vila, té la seva edat i els seus descendents tenen en la fàbrica Brava un espai amb qualificació urbanística per fer-hi habitatge, i que a l’Empordà és un bon reclam i que pot fer desaparèixer tot el treball ràpidament elaborat. Esperem que no succeeixi.

Però tornem a la cultura, a les indústries i empreses culturals i a les empreses. A banda dels acurats informes que elabora “la Caixa” sobre el sector de la cultura des de fa dècades, el Conca també en fa amb dades del departament de Cultura de la Generalitat; recentment he pogut llegir un informe de la Fundación Banco Santander –amb dades provinents del Ministerio de Cultura– que posa en relleu indicadors que no sabíem o en reitera alguns que ja sabíem, com que els treballadors de la cultura són el 3,4% del total, 700.000 llocs de treball; que el 70% dels treballadors culturals disposen d’estudis superiors, però els seus salaris estan per sota de la mitjana; i que, de les més de 115.000 empreses culturals, alguns cops sembla que sobrevisquin de miracle. També es puntualitza que el PIB cultural espanyol es concentra bàsicament a Madrid i Catalunya, i que és del 2,2%, 27.201 milions d’euros, dels quals el 79% estan entre els àmbits del llibre i la premsa i les arts plàstiques i visuals. Una dada que sorprèn, però que no em sorprèn, és que el 71% d’aquestes empreses no tenen personal amb contracte; la majoria, el 64,3%, són autònoms posant en marxa els seus projectes: emprenedoria a tot drap o inconsciència total!

Per això, entitats com la Fundació Catalunya Cultura –així com l’ICEC– fan tasques d’acompanyament i mentoria proactiva fonamental. A banda, una de les directrius principals de la Fundació Catalunya és fer prendre consciència social al món empresarial que apostar en cultura és apostar per les nostres societats. La cultura com ascensor social. I, ja per acabar, jo crec que el Departament de Cultura hauria de tenir més clar quin és l’encaix que ha de tenir una fundació fonamental com la Catalunya Cultura dins l’organigrama del mateix Departament, si s’escau. Els models público-privats són claus per impulsar les dinàmiques del futur i cal potenciar aquestes entitats vertebradores de la cultura o de les cultures en plural.