Miró i Matisse: més enllà de les imatges

Miró, amb el seu llenguatge de signes i colors gairebé arcaic, connectava amb una dimensió primitiva de la pintura. Matisse, per la seva banda, aconseguia transmetre una harmonia explosiva plena de vida, color i llum. Tot i les seves diferències, ambdós artistes compartien una inquietud: com es pot anar més enllà de la imatge? Com es pot transcendir el que l’ull veu per expressar l’essencial i alhora profund del món que ens envolta?

L'exposició ‘MiróMatisse. Més enllà de les imatges’, comissariada per Rémi Labrusse i organitzada per la Fundació Joan Miró i el Musée Matisse de Niça, explora aquesta relació entre els dos artistes i és el fruit de quatre anys de col·laboració entre les dues institucions, que han aconseguit portar per primera vegada a Barcelona un conjunt tan significatiu d'obres de Matisse. L’exposició, oberta al públic des de divendres i fins al febrer, va més enllà de les simples pinzellades i formes, posant al descobert la relació i admiració mútua entre els dos artistes, així com el desig compartit d’anar més enllà dels límits de la pintura i, tal com indica el mateix títol, anar més enllà de les imatges.

Tot i pertànyer a generacions diferents—Henri Matisse, nascut el 1869, i Joan Miró, el 1893—, l’exposició ressalta com les seves trajectòries es van entrellaçar en moments decisius, en un continu joc d’influències mútues. Miró, a través dels seus collages i formes oníriques, evocava la brutalitat poètica del fauvisme originat per Matisse, que per la seva banda, trobava en Miró una nova energia, una frescor que l’ajudaria a superar les seves pròpies crisis creatives.

Joan Miró i Henri Matisse al cafè Les Deux Magots de París, 1936. © Pierre Matisse

Compartien una fascinació per la crítica de la tradició occidental de la imatge. La seva pintura no volia només representar el que veiem, sinó trencar la barrera de la superfície i penetrar en les profunditats de la percepció. Matisse cercava una harmonia decorativa que transcendís els conflictes interiors, mentre que Miró desafiava les convencions acadèmiques amb un llenguatge que barrejava somnis i símbols.

És aquesta juxtaposició d’obres el que vertebra l’exposició. Les peces exposades, procedents del MoMA de Nova York, el Museo Reina Sofía de Madrid o el Musée des Beaux-Arts de Bèlgica, entre d'altres, plasmen com els dos artistes es retroalimentaven en una espiral creativa. Matisse, amb les seves línies delicades i el seu ús magistral del color, va influir Miró en etapes clau de la seva carrera, tant en les etapes formatives de la mà de Sunyer i altres artistes vinculats a la Galeria Dalmau, com a finals dels anys 40 i 50, quan l’artista català es deixava seduir pels collages i dibuixos de tinta de Matisse.

Però aquesta influència no era unidireccional. Miró, amb la seva visió de l’art com una exploració de l’inconscient, va oferir a Matisse un nou camí en moments de dubte, com la dècada dels anys 30, quan Matisse travessava una crisi creativa profunda. Va ser aleshores quan Matisse va demanar al seu fill Pierre, que era marxant de Miró a Nova York, que li mostrés les seves obres, buscant una crítica constructiva. La resposta de Miró, plena de respecte i admiració,  va ajudar Matisse a reprendre el seu treball.

Cotlliure, a l'agost, Henri Matisse (1911). © Succession Henri Matisse

Els dos artistes compartien una connexió especial amb el paisatge mediterrani. Matisse va trobar a Cotlliure una font d’inspiració, per la seva llum i la seva vida rural. Miró, per la seva banda, es va sentir profundament vinculat a la terra de Mont-roig del Camp, on va trobar un refugi creatiu.

El que fa que 'MiróMatisse. Més enllà de les imatges' sigui una exposició inèdita és que a banda de ser un exercici acadèmic, també explora les connexions personals i artístiques entre els dos, les intuïcions i desigs compartits.

És a l’última sala de l'exposició on el diàleg artístic, latent al llarg del recorregut, es posa de manifest: 'Pintura (Guant blanc)' de Miró, del 1925, i 'Vista de Notre-Dame' de Matisse, de 1914. Ambdues comparteixen un fons blau, però són blaus completament diferents, que gairebé conversen entre ells. Aquest contrast final simbolitza, amb potència visual, la tensió i la complementarietat entre dos artistes que mai van deixar de dialogar.

'Pintura (Guant blanc)' i 'Vista de Notre-Dame'