William Kentridge i la simfonia núm. 10 de Xostakóvitx

Amb la força creativa que el caracteritza, William Kentridge, una de les veus més influents de l'art contemporani, arriba a Barcelona i Lleida per mostrar la seva versatilitat artística i la profunditat del seu compromís amb la memòria i la història. En el marc d’aquesta visita, Kentridge desplega tot el seu potencial a través de la música, el cinema i les arts visuals, consolidant la seva visió única de la creació i de la intersecció de múltiples disciplines. Kentridge és una de les veus de referència en l’art contemporani, un artista polifacètic que, a través de l’animació, el dibuix, el cinema, la música o el teatre, ha integrat múltiples disciplines en la seva obra.

El punt àlgid d’aquesta sèrie d'esdeveniments és, sens dubte, la representació de la Simfonia núm. 10 de Xostakóvitx al Gran Teatre del Liceu, un projecte monumental que Kentridge ha transformat en una experiència audiovisual. A través de la seva pel·lícula 'Oh, to believe in another world', l’artista sud-africà teixeix una narrativa visual que acompanya l'execució de la simfonia, explorant els ecos polítics i culturals del règim soviètic en el qual aquesta obra va ser creada. Aquesta fusió entre imatges, sovint crues i simbòliques, i la música de Xostakóvitx, interpretada per l'Orquestra Simfònica del Liceu, crea un diàleg intens entre la història i l'art contemporani. Les representacions tindran lloc al Liceu avui, 18 d'octubre, i demà, 19 d'octubre.

La Simfonia núm. 10 de Xostakóvitx, que es va estrenar per primera vegada el 1953, pocs mesos després de la mort de Stalin, és l’eix central d’aquest projecte. Kentridge determina que veure-la en directe ha de ser fabulós perquè el públic pugui anar trobant i navegant per les diferents cadències entre la música de l’orquestra i les imatges a la pantalla. Creu que en un teatre com el Liceu, aquest concepte d’escenificació pot tenir un impacte encara més gran. La seva part preferida de l’obra és el segon moviment, una peça d'uns 35 minuts, plena d’energia i dinamisme.

Aquest projecte va ser inicialment encarregat per l'Orquestra de Lausana (Suïssa) i ja ha estat presentat a ciutats com Johannesburg, Itàlia, Viena i Hong Kong. Kentridge ha avançat que es representarà també a Nova York i a Londres.

Imatge de 'Oh, to believe in another world', William Kentridge

Amb una sensibilitat cinematogràfica que transforma l'escenari del Liceu en una mena de museu soviètic abandonat, Kentridge ha aconseguit que la pantalla no sigui un simple complement a la música, sinó un protagonista amb vida pròpia. El repte, tal com l’artista comenta, era mantenir l’equilibri entre la música i la imatge, evitant que les projeccions esdevinguessin una distracció o, com ell diu, un “salvapantalles”. La pel·lícula es projecta amb flexibilitat, de manera que el director d’orquestra té llibertat per adaptar l’obra segons la seva pròpia interpretació, cosa que permet que cada representació sigui única i diferent.

Pel que fa a la relació amb l’actual Rússia, Kentridge comenta que, tot i que l'obra de Xostakóvitx no té una referència directa amb Putin, hi ha ecos clars de la història soviètica en el seu projecte. Es pot veure com la figura de Putin intenta reinventar l'última fase de Stalin, i tot i que no és una referència explícita, les imatges de guerra del darrer moviment, sobretot relacionades amb la Segona Guerra Mundial, evoquen certes ressonàncies amb els esdeveniments actuals. Durant la producció de la pel·lícula, la invasió d'Ucraïna ja havia començat, però el projecte en si havia estat concebut anteriorment. Kentridge esmenta, però, que alguns països van rebutjar la representació d’un compositor rus, fet que ell considera una visió limitada, ja que l'objectiu de l'art és comprendre el missatge de la música i no censurar-lo.

William Kentridge i Julian Barnes al CCCB. © La Vanguardia

La trajectòria creativa de Kentridge a Barcelona, però, va començar ahir, 17 d’octubre, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on va mantenir una conversa amb l’escriptor britànic Julian Barnes. Moderats per Judit Carrera, directora del CCCB, van explorar la seva relació amb Xostakóvitx i el paper de la música com a eina de memòria i reflexió política. La col·laboració entre el CCCB i Kentridge es remunta al 2020, amb l'exposició ‘El que no està dibuixat’, moment en què ja es va plantejar la idea d’un diàleg amb un altre creador. Kentridge va triar Julian Barnes, inspirat per la seva novel·la ‘El soroll del temps’. La xerrada va reunir més de 500 assistents, i els dos artistes van analitzar la relació complexa entre l’art i el poder, així com el potencial transformador de la música. Ambdós comparteixen una profunda passió per la música, que els ha portat a crear obres que dialoguen amb la figura del compositor rus Dimitri Xostakóvitx, com ara la novel·la de Barnes i la pel·lícula de Kentridge, 'Oh, to believe in another world'.

Finalment, aquest cap de setmana culmina amb l’obertura d’una exposició a la Fundació Sorigué de Lleida, on es presentarà per primera vegada el conjunt d’obres de Kentridge propietat de la col·lecció Sorigué, una de les més importants d’Europa. Tal com assenyala Ana Vallés, directora del grup Sorigué, aquesta és la primera vegada que es presenta la totalitat de les obres de Kentridge de la seva col·lecció. Per a ells, Kentridge forma part dels cinc noms d’artistes que formen l’epicentre dels diàlegs que conformen la construcció de la col·lecció Sorigué.

Segons Vallés, l'artista sud-africà representa molt bé els seus valors, buscant apropar l'art i la reflexió a tots els públics. L'exposició és un recorregut per set sales que intenten mostrar com Kentridge passeja i reflexiona dins del seu estudi, creant aquest meravellós món artístic. Hi ha obres que mostren tota la seva evolució, des de peces com 'Ulisse' —cedida pel Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA)— fins a les últimes obres presentades a la Biennal de Venècia.

En conjunt, la visita de William Kentridge a Catalunya és un esdeveniment cultural de gran importància que convida a explorar la memòria a través del diàleg entre la música i les arts visuals i permet apropar-nos a al seu univers i a la seva mirada crítica, sovint irònica, sobre el món que ens envolta.

'Ulisse', William Kentridge (1998)